L'entrada d'Iñaki Urdangarin aquest dilluns a la presó, per complir una condemna de més de cinc anys, suposa l'ingrés en un centre penitenciari del primer membre de la família reial espanyola. Serà, sens dubte, una de les notícies de l'any i, en part, també un reflex de la pèrdua de credibilitat de la Monarquia en la societat espanyola, que va tocar fons amb la renúncia de Joan Carles I i que Felip VI no ha aconseguit remuntar. Tant és així que, per primera vegada, el Rei té enormes dificultats per viatjar a Catalunya i, en menys mesura, a Navarra i el País Basc. En el cas català, on ha estat declarat persona non grata en multitud de municipis, ha viscut els darrers dies les conseqüències de la seva impopularitat i ha hagut de traslladar els Premis Princesa de Girona a una altra població i a un recinte particular, ja que el consistori gironí va denegar l'autorització al recinte firal.

Urdangarin ingressarà a la presó i és lògic i normal que sigui així. Ha gaudit d'una situació processal de privilegi, atès que, amb condemna ferma de l'Audiència de Palma, ha continuat gaudint no només de llibertat provisional, sinó de llibertat absoluta de moviments: no se li ha retirat el passaport i ha mantingut la seva residència a Suïssa. De fet, aquest diumenge ha volat des de Ginebra per ingressar a la presó. Res a dir, atès que la llei ho permet. Però sí que cal destacar que aquesta situació contrasta, per exemple, amb la que pateixen els presos polítics catalans en presó provisional i sotmesos a una injusta privació de llibertat. La justícia, certament, no és igual per a tothom. Però per això no cal fixar-se només en Urdangarin, per a qui també se'ns anuncia una sèrie de comoditats a la presó que tampoc no tindran res a veure amb l'empresonament dels líders independentistes. El marit de la infanta Cristina és per a l'Estat un mal menor a gestionar el millor possible, i, en canvi, els presos polítics, l'oportunitat d'un escarment. Així de dur.

Deia l'exfiscal anticorrupció de les Balears, en una entrevista que publicàvem aquest diumenge, que la inviolabilitat del Rei s'hauria de restringir, i la setmana passada el jutge del cas Nóos, José Castro, afirmava que Joan Carles I hauria hagut de declarar com a imputat en el sumari. Es reforça així la idea que no han sortit a la superfície totes les connexions del cas Nóos, més enllà de la culpabilitat de tots els condemnats. Fins a quin punt Urdangarin no ha estat també, malgrat la condemna, cap de turc en tot aquest procés? Aquesta pregunta no té una resposta i potser no la tindrà mai si Urdangarin no acaba parlant un dia. L'ombra que hi ha peces ocultes, mentrestant, continuarà existint i donant peu a moltes teories.