Vaig llegir fa molts anys que l'èxit del cineasta Santiago Segura i de la saga de pel·lícules al voltant de Torrente, aquell personatge de policia mig acabat, calb, gras, caspós i malparlat, tenia molt a veure amb la fascinació espanyola per allò que és cutre. Em va semblar força encertada, la reflexió, tot i que els meus coneixements sobre el cinema i els seus personatges són més aviat reduïts, en comparació amb els d'amics entranyables com en Jordi Basté. Veient aquest dimecres, a l'hotel Novotel, la compareixença de Leire Díez, la nova vedet de la corrupció espanyola, encarregada de buscar material per a emmerdar guàrdies civils, fiscals i jutges en una espècie de joint venture que la famosa Leire havia subscrit amb l'advocat Jacobo Teijeilo i l'empresari Pérez Dolset, com explicava molt bé Elisa Beni en un article en aquest diari, a Torrente només li falta obrir despatx al carrer de Ferraz. Quin espectacle, Déu meu! La fontanera en cap del PSOE explicant la seva baixa voluntària del partit, quan la gran majoria dels presents sabia que de voluntària en tenia ben poc, i molt, en canvi, de tallafocs del seu cordó umbilical, el secretari d'organització socialista, Santos Cerdán.

Però això era tan sols el principi de l'espectacle. Havien d'intervenir en el circ Víctor de Aldama, el comissionista del cas Koldo, que s'ha encarat amb ella, i l'empresari Javier Pérez Dolset, estrella masculina en múltiples entrevistes aquests dies per fixar la seva posició d'independent i expert en clavegueres policials. A partir d'aquí, un document impagable per a les televisions i els digitals, amb Aldama i Dolset, cara a cara, desafiant-se. L'empresari retirant Leire del plató del Novotel i Aldama perseguint-los pel passadís de l'hotel fins que Díez i Pérez Dolset han aconseguit refugiar-se en una sala protegida per un vidre. Allà s'ha quedat Aldama davant dels mitjans de comunicació, fins que ha agafat l'ascensor per sortir de l'hotel mentre amenaçava amb frases com "aquesta senyora no sap el que ha fet avui venint aquí, ja veureu el que passarà, està mentint, és tot una pantomima i s'està rient de tothom. [...] És una pocavergonya". I la traca final: "Tindrà conseqüències per a Pedro Sánchez i per a tot el seu govern".

A Torrente només li falta obrir despatx al carrer de Ferraz. Quin espectacle, Déu meu!

Tot un espectacle d'una enorme obscenitat política, mentre els portaveus socialistes, a les ràdios, buidaven aigua del vaixell com podien, negant que Aldama hagués aportat cap prova —el febrer va lliurar al Tribunal Suprem documents que revelen el pagament de l'empresari del lloguer de diferents pisos al centre de Madrid per a ús de dirigents socialistes, així com escrits atribuïbles a Koldo García relacionats amb l'adjudicació d'obra pública— i criticaven el periodisme de filtració. El matí ha acabat amb Leire Díez, en el paper del pícaro d'El Lazarillo de Tormes, denunciant Víctor de Aldama al Cos Nacional de Policia i aquest anunciant que faria el mateix amb ella. En fi, un videoclip que supera un imbatible fins ara, com era aquella portada i aquell reportatge en pàgines interiors de la revista Interviú en què apareixia l'exdirector general de la Guàrdia Civil Luis Roldán —en ple procés de degradació socialista per la corrupció, a les acaballes de Felipe González— en calçotets, acompanyat d'unes quantes dones mig despullades, en topless, i llançant-ne alegrement els sostenidors enlaire.

No sé gaire quin serà el final d'aquesta mala telenovel·la veneçolana per fascicles, perquè la política s'ha tornat de tot menys seriosa i previsible. A cada vergonyós afer de corrupció, li'n succeeix un altre de més escandalós. A cada operació Catalunya —la de la policia patriòtica— del PP, la succeeix l'espionatge de Pegasus amb el govern del PSOE. A la llei d'amnistia aprovada pel Congrés dels Diputats, la segueix la rebel·lió dels jutges a fer amb el text el més semblant a passar-se'l per un lloc, i no una vegada, sinó dues; només cal esperar i veure què passarà a finals de juny amb la sentència del Tribunal Constitucional. A la proposta del govern espanyol de demanar l'oficialitat del català, el gallec i el basc, surt el president del PP, Alberto Núñez Feijóo —gallec, per a més informació— oposant-s'hi. Quelcom que ni el seu paisà Manuel Fraga no hauria gosat fer. Què passarà, llavors? Doncs sembla que res. Pedro Sánchez continuarà callat i amagat com aquests últims dies i es confiarà que l'estiu, que ja és a tocar, porti una tardor diferent. És molt somiar, certament, però així és com avança aquesta legislatura.