Tot i que Toni Cruz, que aquest divendres ha mort a l'edat de 78 anys, va ser un personatge polifacètic, per a una determinada generació va ser abans que res un dels membres de La Trinca, aquell grup musical català que als anys setanta va ser capaç de crear un gènere artístic molt particular, que en to d'humor barrejava la crítica social, els anhels catalanistes del país i esquarterava amb la ironia el tardofranquisme i la llarga dictadura. És veritat que a la Nova Cançó hi havia com a banderí de protesta Raimon i Lluís Llach, juntament amb figures com Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Pere Tàpias o Pau Riba. Però aquest moviment hauria estat incomplet sense un grup com La Trinca, que amb una ironia intel·ligent va posar música a un estil de sàtira política, encara avui, molt pròpia de Catalunya. Les seves cançons els van permetre assolir cotes de popularitat impensables i incorporar a un discurs sobre la catalanitat desenes per no dir centenars de milers de catalans.
Com en tantes coses, aquests últims temps, Catalunya es caracteritza per ser el país de l'oblit. Sense independència, gairebé sense nació i amb poca memòria del nostre passat. Qui sap avui què va ser La Trinca? Qui recordarà la seva empremta en la cultura popular catalana? Molts de nosaltres els recordem tots tres fent bolos per les festes majors del nostre país. Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pascual, juntament amb Guillermina Motta en algun dels seus espectacles per a tots els públics, on la gent aplaudia cançons com La Faixa i estrofes tan revolucionàries com "Companys, la faixa, ens oprimeix i ens domina, calç cremar totes les faixes i els faixistes de propina". Estem parlant del 1976, mentre els grisos atonyinaven manifestants que reclamaven llibertat i amnistia pels carrers de Barcelona.
Les cançons de La Trinca els van permetre assolir cotes de popularitat impensables i incorporar a un discurs sobre la catalanitat desenes de milers de catalans
La Trinca va fer això i molt més. A Coses de l'idioma, les tribulacions d'un senyor petit i eixerit de Santa Coloma a Madrid serveixen d'excusa per reivindicar expressions catalanes, impossibles de traslladar en la seva literalitat a la llengua castellana; a Botifarra de Pagès, la victòria del Barça sobre el Bernabéu el 1974 i les reverències a les cames de Johan Cruyff, acaben sentenciant sense embuts: "L'any que ve no farem riure. Visca Catalunya Lliure, visca el Barça i en Montal. Catalanistes desfogueu-vos / que ara es pot gràcies al futbol!". La gent corejava, entre rialles, cançons sobre el Barça i la llengua mentre, sense proposar-s'ho, defensaven un sentiment de nació.
Segurament, una de les seves cançons més famoses va ser la que van compondre amb motiu del cop d'estat del 23-F, al ritme de la Dansa del sabre, dibuixant amb quatre estrofes un dels episodis més inquietants viscuts a la Transició i en disseccionaven les conseqüències amb un bisturí de sorprenent precisió: "Fins i tot els més escèptics, tots cridaven Viva España i viva la Constitución, mira per on; i visca el Rei, ves quin remei". Van ser uns anys en què, efectivament, semblava que el franquisme havia desaparegut per sempre i ara sabem que només estava en silenci, esperant pacientment el seu moment.
Tampoc no ens enganyem, algunes de les seves cançons no passarien avui el filtre del políticament correcte i provocarien més d'un gest de disgust. És el que té la sàtira. I el temps. Però és clar que, del bracet de La Trinca, aquella crítica política reprimida amb fúria durant tant de temps es va estendre entre tota mena de públics i va obrir camí a un anhel de llibertat que també es podia expressar a través de l'humor. Que la terra et sigui lleu, Toni Cruz.