Té Donald Trump un control real de la situació a Veneçuela o només hi havia un únic objectiu en l'operació Resolució Absoluta, que era llançar una intervenció quirúrgica a Veneçuela per detenir Nicolás Maduro, portar-lo detingut a Nova York i posar-lo a disposició de la justícia? Les primeres hores, les declaracions que s'estan produint i els silencis del conglomerat militar de suport al president deposat fan pensar més en el segon. Per exemple, l'advertència a Delcy Rodríguez, que aquest dilluns jurarà com a nova presidenta del país, que si no fa el correcte pagarà un preu més gran que Maduro, va aparentment en aquesta direcció. Més si es té en compte que en la seva compareixença pública de dissabte havia dit que Delcy Rodríguez estava disposada a fer el que els EUA consideressin necessari perquè Veneçuela tornés a ser gran.

Alguna cosa, potser, no surt com Trump pensava. Per això és prematur afirmar cap a on es dirigirà la crisi actual. La política veneçolana no es desplega en línia recta, sinó com un camp d'equilibris tensos entre legalitat, força institucional i control territorial. El que alguns descriuen avui com a buit pot transformar-se, segons qui imposi el marc narratiu i jurídic, en una reconfiguració interna del comandament o en una transició estrictament administrada. El primer fet rellevant és immediat: aquest dilluns s'instal·la la nova Assemblea Nacional. No es tracta d'un ritu menor, sinó d'una reafirmació institucional del nucli del poder. La instal·lació del Parlament el 5 de gener pertany al repertori de continuïtat de l'Estat, marca normalitat, transmet jerarquia i exhibeix la voluntat del règim de presentar-se davant si mateix i davant l'exterior com si res essencial s'hagués trencat, que és precisament el que busquen els sistemes que travessen un xoc a la cúspide.

El segon fet és encara més decisiu i explica la lògica de contenció. La previsió constitucional que, davant l'absència del president, assumeix la vicepresidència i es convoquen eleccions en trenta dies (art. 233), no opera del mateix mode quan l'absència és forçada —segrest o detenció— i així ho ha sostingut la interpretació de l'òrgan constitucional. Aquest matís té un impacte polític enorme: desplaça la crisi fora de la mecànica electoral automàtica i la insereix en la lògica de continuïtat administrativa de l'Estat, cosa que permet un govern encarregat sense activar necessàriament el rellotge d'una elecció immediata. En termes de poder real, el chavisme intenta convertir un esdeveniment disruptiu en un esdeveniment jurídicament absorbible: no resoldre el conflicte, sinó administrar-lo; no obrir una sortida ràpida, sinó controlar el ritme i el terreny sobre el qual es decidirà qualsevol desenllaç.

El tercer element confirma per què moltes anàlisis espanyoles solen fallar: la nomenclatura chavista roman intacta, cohesionada i juramentada a seguir. En moments de crisi, el determinant no és tant el que opina el carrer com el que decideixen les xarxes internes de control estatal: forces armades, tribunals, administració pública, partit, aparell territorial, governacions i sistema de distribució. Espanya —i bona part d'Europa— tendeix a imaginar la política com a competència de partits i oscil·lació d'opinió pública; Veneçuela, en canvi, funciona des de fa anys com una estructura de poder que integra Estat, partit i seguretat, i que es manté mentre no es fracturi des de dins. Per això, encara que la detenció de Maduro obre escenaris inèdits, la dada decisiva és que la cadena de comandament, el relat i les institucions clau continuen articulades. I mentre això continuï sent així, la història no serà la del “final” tantes vegades anunciat, sinó la d'una mutació controlada de la continuïtat: amb noves figures, noves aliances i potser noves fórmules de legitimació, però no necessàriament amb ruptura immediata.

A Veneçuela, el poder no es defineix per gestos o declaracions, sinó per la capacitat de preservar la cohesió dels pilars interns davant una crisi que amenaça de tensar-los

A partir d'aquesta estructura, guanya punts la hipòtesi que Delcy Rodríguez pot mantenir ponts amb les autoritats nord-americanes, però no actua en connivència amb els Estats Units, sinó en coordinació amb la cúpula política i militar que sosté el sistema. No és una qüestió d'intencions personals, sinó de racionalitat institucional: a Veneçuela, el poder no es defineix per gestos o declaracions, sinó per la capacitat de preservar la cohesió dels pilars interns davant una crisi que amenaça de tensar-los. L'elecció d'enquadrar el conflicte com a continuïtat institucional —i no com una sortida electoral mecànica— revela una operació de contenció destinada a absorbir el xoc dins del règim. En aquest marc, Delcy funciona com a frontissa: administra la continuïtat pactada pels centres reals de poder i només es pot sostenir mentre l'arquitectura interna romangui ferma.

D'aquí que Espanya erri quan simplifica l'escenari com un tauler moral o interpreta cada sobresalt com un col·lapse imminent. El decisiu no és el que Occident desitja, sinó el que el poder intern pot sostenir. I el que avui s'aprecia és un chavisme encara estructurat, disciplinat i compromès amb la permanència: una nomenclatura que, davant la incertesa, prioritza blindar-se abans que cedir. Això no exclou contactes discrets amb Washington —habituals en qualsevol crisi sota sancions—, però els situa en la seva veritable dimensió: instruments tàctics subordinats a un objectiu central de supervivència, garanties i control del procés. En conseqüència, el desenllaç dependrà menys de lectures externes o pronòstics mediàtics que de l'evolució de l'equilibri intern i de si, en algun moment, s'obre una fractura real en un bloc que, per ara, continua unit.

Espanya ha observat Veneçuela durant vint-i-sis anys com si mirés un mirall deformat: no per comprendre un país real, sinó per projectar-hi les seves pròpies obsessions. Aquesta distorsió no ha estat accidental, sinó el resultat d'un hàbit cultural i mediàtic profundament espanyol: substituir el coneixement per la caricatura, la complexitat per l'eslògan i l'anàlisi pel reflex ideològic. Veneçuela va deixar de ser, per a l'opinió pública espanyola, un objecte d'estudi i va passar a convertir-se en un recurs domèstic, una metàfora amb què discutir sobre l'esquerra, el populisme, la por o la decadència. D'aquí deriva una cadena de diagnòstics errats: s'ha confós el chavisme —una coalició estatal, militar i popular, assentada territorialment i amb densitat burocràtica— amb una simple camarilla; s'ha interpretat cada crisi com a preàmbul del daltabaix, i cada protesta com a anunci de transició. S'ha ignorat, en suma, una regla elemental de la política comparada: els règims no cauen únicament per impopularitat; cauen quan es fracturen els pilars que sostenen el poder. Cosa que, pel que podem deduir, encara no ha passat. Almenys, en aquest moment.