El Parlament de Catalunya ha aprovat aquest dijous, amb els vots de Junts, Esquerra, els Comuns, la CUP i Aliança Catalana, una moció que insta el Govern que reclami a l'executiu de Pedro Sánchez el reconeixement oficial de les seleccions esportives catalanes i dur a terme les modificacions normatives que calgui per fer possible la seva participació en competicions internacionals. El PSC s'hi ha abstingut, i PP i Vox hi han votat en contra. Cap novetat, per tant, en el sector dels vots favorable, una abstenció intel·ligent del PSC i en el 'no' els de sempre, PP i Vox. La iniciativa legislativa de la cambra catalana no és la primera que s'aprova en aquesta direcció, fonamentalment perquè els partits que hi donen suport al Parlament i hi voten favorablement se'n desentenen l'endemà i gasten les seves energies polítiques i els seus vots en altres coses. Perquè, ¿algú dubta que si s'haguessin posat en les seleccions esportives catalanes els esforços que s'han dedicat a un altre tipus de coses per part de Junts, Esquerra i els Comuns, el govern de Pedro Sánchez no hauria mogut fitxa i el Congrés dels Diputats validat amb els seus vots el que s'hagués acordat?

Però el que passa és que folkloritzar aquest tema a Catalunya i desistir de guanyar la batalla a Madrid, de vegades, són la mateixa cosa. Fa 27 anys, el Consell Executiu de la Generalitat, sota la presidència de Jordi Pujol, va aprovar un projecte de llei de reforma de la Llei de l'Esport de Catalunya, que permetia a les federacions esportives catalanes constituir seleccions pròpies i dotar-se d'autonomia per adherir-se als organismes internacionals. Gairebé tres dècades i som al mateix lloc. De fet, al mateix lloc que des del final de la Guerra Civil. La reivindicació del reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes ha estat una constant des de mitjans dels anys 1990, i el debat ha estat al bell mig d'interminables polèmiques polítiques i jurídiques, ja que una gran part dels partits polítics, clubs, federacions, entitats socials i mitjans de comunicació catalans l'han reivindicat, amb l'objectiu de poder participar en competicions internacionals oficials, seguint l'exemple de nacions sense estat com Escòcia o Gal·les i com ja va succeir entre 1931 i 1936 durant el període de la Segona República.

La iniciativa legislativa de la cambra catalana no és la primera que s'aprova en aquesta direcció, fonamentalment perquè els partits que hi donen suport al Parlament i hi voten favorablement se'n desentenen l'endemà

De vegades s'hi ha estat més a prop, i d'altres molt lluny. Hi ha hagut moments en què hi ha hagut més sensibilitat i en altres tan sols s'ha deixat constància que aquest tema existia. El 1989, un ple del Parlament català, a recer dels Jocs Olímpics que dos anys abans el Comitè Olímpic Internacional (COI) havia concedit a la ciutat de Barcelona, va aprovar, amb l'única oposició del PP i el suport amb matisos del PSC —aleshores dirigit per Raimon Obiols—, una proposició de llei per a la creació de seleccions esportives catalanes, que obria la via a la participació de Catalunya amb equips propis en competicions internacionals. Tenia al darrere una iniciativa legislativa popular que va aplegar més de 476.000 firmes perquè les seleccions catalanes poguessin participar en competicions internacionals. Aquell moment va ser important, i anys després, el 2004, aquell moviment va desembocar en el que es coneix com el cas Fresno, en què una assemblea de la Federació Internacional de Patinatge va fer enrere una acceptació provisional de la selecció catalana d'hoquei sobre patins, que havia estat acceptada provisionalment, i que va arribar a competir al Mundial B, campionat que va guanyar.

Tot i que les decisions acaben sent de les federacions internacionals, la política sempre ha estat el gran veto per resoldre aquest tema. El temor —més aviat el pànic— a una desintegració de les seleccions espanyoles si Catalunya i el País Basc caminaven al marge de l'espanyola. Per això, aquest meló esportiu sempre ha trobat a l'altre costat el poder que l'ha neutralitzat. Evidentment, no té per què continuar sent així. Però cal portar la batalla a altres taules i amb polítics amb altres responsabilitats. Si s'ha pogut aprovar una llei d'amnistia, com no es podrà resoldre aquest tema? Es tracta de situar-lo entre les prioritats. Així de senzill. I si no, mentrestant, que l'aprovi el Parlament i acabi sent un desfogament d'alguna cosa que agradaria que acabés succeint un dia, però sense cap esforç. I així, el temps va passant.