Enmig de la vulgaritat i la podridura que hom sent en escoltar els àudios de les converses que estem coneixent entre Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García, hom pot acabar perdent el fil i creure que som davant d'un programa de televisió tipus Supervivientes o una telenovel·la veneçolana. I no. Som davant d'una evidència que fa feredat: el nucli dur de confiança de Pedro Sánchez, els seus dos secretaris d'organització al PSOE des del 2017, els homes que han bellugat els fils del partit, eren al capdavant d'una trama per delinquir, fer-se rics, potinejar concursos i moltes altres coses. Una organització criminal dins del partit, els integrants de la qual igual es repartien comissions d'empreses constructores com es repartien dones per passar-hi un cap de setmana. Amb una desimboltura i una actitud que s'enfila molt més enllà del desvergonyiment i el masclisme d'uns pallussos que ara sorprèn com n'havien arribat de lluny i que encara estranya molt més la protecció política i mediàtica de la qual han gaudit.

Caigut Koldo primer, més tard Ábalos i, aquest dijous, Santos Cerdán, s'està tractant de construir un relat, una mena de cuirassa per a Sánchez, presentant-lo com la víctima del seu secretari d'organització. Cal ser molt ximple per pensar que serà creïble per a l'opinió pública. És veritat que el control d'una part important dels mitjans a Madrid i a Barcelona —de manera especial El País i La Vanguardia— pot ajudar a crear un tallafoc i intentar el rescat del soldat Sánchez, com ha passat en molts moments d'aquests darrers anys. Però vint-i-quatre hores després de l'espot televisiu en què demanava perdó, però no assumia cap responsabilitat política, les mirades continuen fixades en el president del govern espanyol. Perquè el que ningú no es creurà és que el màxim entabanador del regne hagi estat estafat per uns lladres que ell va posar a dirigir el partit. És inimaginable i no deixaria de ser un afront per a la seva altivesa. Les coses sempre són molt més senzilles i el que sembla és el que són. Dos i dos fan quatre, mai cinc.

Ningú no es creurà que el màxim entabanador del regne hagi estat estafat per uns lladres que ell va posar a dirigir el partit

La compareixença de Sánchez no va ser més que una performance per mirar d'aturar el cop. Per cert, Santos Cerdán, que va anunciar que renunciava a l'acta de diputat, encara no ha abandonat el seu escó a les Corts espanyoles i continuarà sent parlamentari, almenys, durant tot el cap de setmana. El registre de la cambra es va tancar a les 18 hores sense que se n'hagués produït la renúncia, amb la qual cosa conserva la immunitat uns dies més i, de passada, evita, probablement, que la Guàrdia Civil es personi al seu domicili i l'escorcolli. Una manera ben curiosa de posar-se a disposició de la justícia; més aviat sembla que la seva defensa ja ha començat la seva tasca professional. No sé si a aquest pas potser l'haurà d'expulsar, el PSOE. O potser tothom espera saber què diuen els nous informes de l'UCO i que han despertat una situació de pànic no només entre els interlocutors de Koldo, sinó també entre els d'Ábalos i Santos Cerdán. En aquest Madrid dels rumors que avança amb mesos d'informes de la Guàrdia Civil i que, al final, acaben sortint, ja es parla de la carpeta Santos i la seva interlocució telefònica amb dirigents polítics diversos. Vaja, que aquest informe de 490 pàgines de l'UCO no és el final de res, sinó que és el primer d'uns quants.

Dues últimes reflexions. Se li està donant poca importància a un detall que no és menor, com és la indicació de Santos Cerdán a Koldo, que se sent en una gravació, d'introduir dues paperetes en una urna a favor de Sánchez durant les primàries del PSOE del 2014. "Posa les dues paperetes sense que et vegi ningú", li diu. Van ser les úniques? I encara que ho fossin. Reflecteix un estil de falsejar processos electorals que hauria de preocupar i molt els socialistes. Sobretot, perquè plou sobre mullat i la simple sospita ja és perillosíssima. La segona consideració té a veure amb la reunió sol·licitada per Junts per Catalunya a Pedro Sánchez per avaluar el futur de la legislatura. Fins ara, i transcorregudes vint-i-quatre hores, no hi ha hagut resposta perquè Jordi Turull i Míriam Nogueras vagin a la Moncloa. No podran esperar més enllà del cap de setmana sense cap contestació. Perquè el silenci també acaba sent una resposta. I les presses i necessitats han canviat, òbviament, de bàndol.