Hi va haver una època en què els ministres del govern espanyol eren importants i perfectament reconeixibles per l'opinió pública. Estic parlant de fa diverses dècades, quan moltes llistes del Consell de Ministres estaven integrades per polítics de pes i també la política era molt més atractiva per a la ciutadania, que la seguia amb un interès molt superior que l'actual. És curiós, com més mitjans de comunicació, no s'ha correspost amb un interès més gran envers la gent que ens governa. Aquesta reflexió val per a gairebé totes les parcel·les de la vida pública i no seria gaire diferent en els governs de la Generalitat o en l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona, on, a tot estirar, es coneix un parell o tres de persones i només cal veure el que diuen les enquestes d'opinió.

Aquest dilluns han dimitit les ministres Reyes Maroto i Carolina Darias com a titulars d'Indústria, Comerç i Turisme i de Sanitat, respectivament. Cap de les dues no deixa una empremta significativa de la seva gestió política, encara que, és clar, es poden destacar alguns èxits de la seva gestió. Pedro Sánchez, que confecciona el govern espanyol no pensant a incorporar-hi els millors del seu espai polític, sinó com una plataforma per a altres aventures polítiques, les envia a disputar l'alcaldia de Madrid i l'alcaldia de Las Palmas de Gran Canària, avui a mans la primera del Partit Popular i la segona del mateix PSOE, que desplaça l'alcalde Augusto Hidalgo per obtenir el cabildo de Gran Canària. Amb aquests dos canvis, serà la cinquena crisi de Pedro Sánchez, que ha catapultat fins a cinc ministres a diferents conteses electorals en els quatre anys i mig que fa que és a La Moncloa. Una situació a anys llum del que havia passat amb anteriors presidents del govern espanyol: amb Rajoy, tan sols en dues ocasions dos ministres van anar a altres eleccions en els vuit anys que va ser president.

Un bagatge molt similar al de Rajoy va ser el de Zapatero en el període 2004-2011, que també va donar joc en altres eleccions diferents de les espanyoles a dos ministres, curiosament dos catalans, José Montilla i Celestino Corbacho. Normalment, aquests canvis no solen sortir bé i el cas de Montilla va ser una excepció, ja que va aconseguir governar la Generalitat. És cert que la popularitat ajuda, però, al final, la gent sap distingir perfectament el que és un aterratge de campanya amb un currículum adequat per al càrrec que es presenta. Encara que no ha aconseguit governar per ara, també es pot considerar reeixit el salt de Salvador Illa del Ministeri de Sanitat a les eleccions catalanes de febrer del 2011, en les quals va lligar per al PSC la primera posició, encara que un acord entre Esquerra, Junts i la CUP, avui trencat en mil trossos, el va deixar sense la presidència de la Generalitat.

Per substituir Reyes Maroto i Carolina Darias, Pedro Sánchez ha escollit dos polítics, ara com ara, desconeguts per al gran públic, com són Héctor Gómez i José Manuel Miñones. El segon ja apunta com a candidat del PSOE en les pròximes eleccions a Galícia, que serien l'estiu del 2024 si no s'avancen. Aquesta desfilada incessant de ministres d'escàs currículum recorda el debat sobre la substitució, si després de tant predicar la igualtat de gènere se'n van dues ministres i entren dos ministres, si cal que hi hagi tants seients al Consell de Ministres (22) o si caldria tornar a executius amb menys membres com en les èpoques de Rajoy (13) o Felipe González (16). Encara que tot és opinable, no hi ha raons per a executius tan amplis que no es justifiquin per un govern de coalició i la necessitat de disposar del nombre més gran possible de carteres. Malgrat això, val més pocs i cohesionats que la multitud que hi ha ara mateix i que molts d'ells són perfectament desconeguts i de posar i treure.