Pedro Sánchez acaba de declarar que, pesi a qui li pesi, hi ha govern per estona i que la legislatura durarà quatre anys. Està bé com a declaració d'intencions: treure pit encara que els teus adversaris t'hagin arrencat l'amnistia que no volies donar i que asseguraves que era inconstitucional encara no fa nou mesos escassos. És obvi que té ben guanyats tots els qualificatius que el defineixen, des de supervivent a resilient, perquè la llei d'amnistia, que ja veurem què faran els jutges, políticament és un reconeixement de culpa del legislatiu espanyol en nom dels partits i la societat del que ha passat durant aquests anys amb l'independentisme català.

Un cop dit això, i sense voler restar valor a les paraules de Pedro Sánchez, certament, un ha de ser molt visionari per entreveure una legislatura longeva. Potser amb l'amnistia ja ha vist que és a la Moncloa però assegut sobre d'un barril de pólvora. És molt possible que si José Luis Rodríguez Zapatero no hagués agafat les regnes de la negociació amb els independentistes i utilitzat tota la seva influència en uns i autoritat en els altres, avui parlaríem d'una legislatura agonitzant. No és aquesta, certament, la situació actual, però les desconfiances continuen vives i, el que és més greu per al PSOE, la sospita de corrupció està esquerdant l'organització i causant un fort desànim en les files socialistes.

Al PSOE li costarà posar un tallafoc a una cosa tan a flor de pell per a la ciutadania com és el fet que un grup de barruts fessin negocis amb la pandèmia. Fins avui, ha arribat a José Luis Ábalos, que no és ni de bon tros un qualsevol i que té una biografia política al costat de Sánchez que l'ha fet ser ministre del poderós departament d'obra pública i número tres del PSOE com a secretari d'organització. Si Ábalos conté la sagnia de coses que poden anar sortint, és possible que es redueixi l'impacte polític. Però no és segur que vulgui menjar-se el merder en solitari i l'experiència demostra que tard o d'hora l'ona expansiva s'acaba ampliant.

La llei d'amnistia és un reconeixement de culpa del legislatiu espanyol en nom dels partits i la societat del que ha passat durant aquests anys amb l'independentisme català

És cert que moltes vegades la millor defensa és un bon atac. En aquest sentit, encara que soni a arrogant, que vaticini una legislatura de quatre anys per posar nerviós el Partit Popular i el fet que Feijóo hagi posat sobre la taula una acusació directa a la dona de Sánchez pel cas d'Air Europa i els ajuts rebuts, és una foto precisa de l'aire que tindrà la legislatura. No s'estalviaran ressorts per desgastar l'adversari i no quedarà protegit res ni ningú. Ara per ara, l'independentisme no porta a l'esquena el pes de la legislatura espanyola, ja que l'amnistia li ha servit de salconduit.

La qüestió és..., a partir d'ara, què? Quina mena de negociació encaren uns i altres amb els pressupostos? Un projecte que hauria de ser presentat ben aviat, tramitat al Congrés i aprovat abans de les eleccions europees. Però el PSOE està preparat per a una nova negociació i les concessions que ha de fer? Els independentistes estan preparats perquè no els venguin gat per llebre?