Més enllà de la tragèdia que ha suposat el cas de les dues germanes bessones de Sallent que es van llançar dimarts des d'un tercer pis, amb el resultat fins ara ja conegut d'una jove morta i una altra de greument ferida, la desgràcia ha posat de manifest una preocupant falta de controls. Una inspecció prou eficaç per mirar d'impedir que la Leila i l'Alana, que també rebia insults trànsfobs per voler canviar de gènere i dir-se Iván, amb només 12 anys, busquessin desesperadament llevar-se la vida. Amb el pas dels dies hem sabut que massa coses han fallat tant de les administracions concernides com del mateix institut on cursaven els estudis i al qual havia acudit, segons ha explicat ella mateixa, la mare a queixar-se en més d'una ocasió. Això, sense deixar de banda l'hostilitat d'altres joves per la situació econòmica que patien —la família va arribar fa dos anys a la ciutat del Bages i vivien en un pis ocupat— i també pel canvi de gènere que estava fent una de les nenes.

Des que es va produir la tragèdia hem escoltat moltes opinions i en el debat hi han participat, amb diferents punts de vista, representants de les dues administracions més afectades, la municipal i l'autonòmica, experts en aquesta mena de situacions en l'àmbit juvenil, companys d'institut, amics i amigues de les víctimes, familiars, pares d'alumnes que anaven a la mateixa classe i un llarg etcètera de persones. Cap no ha sabut o no ha pogut contestar com és possible que un cas de bullying de manual conegut tan àmpliament no despertés alguna cosa més que un mínim interès per part de les autoritats tant polítiques com policials.

Hem sabut, després que s'ha mirat de desviar del focus l'assetjament que patien, que les joves i la família havien rebut ajuda per part del centre educatiu. També que un altre nen havia denunciat assetjament per part del mateix grup de joves que assetjava les bessones, per ser de Romania. Hi havia alguna cosa més que indicis perquè s'hagués disparat alguna alarma, encès alguna preocupació, haver fet un seguiment més exhaustiu del problema. No es tracta de responsabilitzar ningú, sinó de conscienciar-se que els protocols potser no són els suficients per evitar nous casos, o que la coordinació no és l'adequada.

Perquè ara sabem que la tragèdia que es lamenta i per la qual hi ha una enorme commoció més enllà de Sallent havia donat mostres de ser un problema important, no pas un cas anecdòtic, com alguns pretenien fer-nos creure. Evadir responsabilitats no és mai una solució. El tractament informatiu del suïcidi ha estat sempre un tema enormement delicat partint de la teoria que a aquesta mena de notícies era millor no donar-los publicitat. Potser eren més plantejaments d'altres temps en què la informació circulava només a través dels diaris de paper, la ràdio o la televisió. Al món actual, els debats s'han de dur a terme amb el màxim rigor però amb transparència. Mirar de no parlar-ne només condueix a amagar el problema i no a donar eines a qualsevol persona que pugui necessitar ajuda.