Quan l'Agència Mundial Antidopatge va decidir la passada setmana que Rússia no estaria als Jocs Olímpics de Rio que han d'inaugurar-se el proper dia 5 no va tenir en compte, si més no, una cosa: que Vladimir Putin no és un polític acostumat a rendir-se i que la seva influència és molt alta. També, que pel mig hi ha un negoci molt important, que pel mig hi ha la televisió, i que Rússia va ser el quart país al medaller dels últims Jocs, els que es van celebrar a Londres el 2012. Només així s'entén que el Comitè Olímpic Internacional hagi preferit no mullar-se i deixar en mans de les federacions internacionals de cada esport l'acceptació o no dels esportistes russos en les diferents disciplines.
La decisió adoptada és, a la pràctica, el cop més mortífer que s'ha donat en la història recent de l'esport a la lluita contra el dopatge. És cert que la mesura proposada pel TAS era exemplar i comportava una sanció única en la història de l'olimpisme a tot un país. Però també era equilibrada quan el que hi havia al darrere era ni més ni menys que un mecanisme de dopatge generalitzat de tots els esportistes russos manipulant les proves a què són sotmesos. La lluita contra el dopatge exigeix exemplaritat i nombrosos esportistes famosos en els últims anys s'han vist desproveïts de medalles i impedits a participar per sanció.
Fer els ulls grossos perquè es tracta d'un país amb prop de 400 esportistes a Rio i molts d'ells aspirants a pujar al pòdium és pagar un preu massa alt. També és una prova més del fet que en l'esport mundial hi ha massa interessos polítics i econòmics i que, com diu el refrany, una cosa és dir (contra el dopatge) i l'altra fer.