La decisió del consistori barceloní de trencar relacions amb Israel i el seu agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv és un error polític impropi d'una gran ciutat com Barcelona. Hi ha moltes maneres de denunciar les atrocitats que veiem diàriament al territori de Gaza i de fer evident l'acusació pública del que hi passa. Però en política sempre és millor estar que abandonar la posició, convèncer l'opinió pública que quedar-te sense veu o persistir en la demanda de la pau que esborrar-te de ser un actor, encara que sigui petit, en la solució. La incomoditat amb el govern de Benjamin Netanyahu es pot expressar de moltes maneres, però el fet d'adoptar una posició tan dràstica t'allunya de la centralitat i de poder tenir cap paper a través, per exemple, de la Unió per la Mediterrània, que té la seva seu a Barcelona.

L'acord inclou, a més, traslladar a la Fira de Barcelona que no hi hagi pavellons del país hebreu o empreses que es lucrin amb la guerra a Palestina; implementar clàusules contractuals, tant en contractes públics com en empreses municipals de l'Ajuntament de Barcelona, perquè deixi de treballar amb empreses implicades en casos de vulneració de drets humans. També es vol que el port de Barcelona adopti mesures per impedir que vaixells involucrats en el transport d'armes a Israel puguin fer parada a la capital catalana. L'Ajuntament de Barcelona s'ha esmenat a si mateix, ja que una de les primeres decisions de l'alcalde Jaume Collboni en arribar al càrrec va ser deixar sense efecte la suspensió de relacions aprovada per l'anterior govern d'Ada Colau.

L'Ajuntament de Barcelona s'ha esmenat a si mateix, ja que una de les primeres decisions de l'alcalde Jaume Collboni en arribar al càrrec va ser deixar sense efecte la suspensió de relacions aprovada per l'anterior govern d'Ada Colau

Potser no és casualitat que comenci a sobrevolar per la ciutat, cada vegada amb més força, que el retorn a la primera línia política de Colau no és una mera hipòtesi, sinó quelcom molt probable. Això podria explicar que l'equip de Jaume Collboni, que s'ha espavilat fins a la data amb una comoditat evident després de la retirada de Xavier Trias i l'exalcaldessa dels comuns, hagi començat a blindar la seva frontera amb l'esquerra per impedir fugues cap a Colau. Molt probablement, sense aquest temor no hauria estat a l'agenda de l'últim ple municipal, ja que amb una declaració contundent hagués estat prou.

Perquè, en aquests moments, és veritat que una quarantena de països han trencat relacions amb Israel, però es troben a Amèrica Llatina, Àfrica, l'Orient Mitjà o a Àsia. Cap país de la Unió Europea no ha trencat completament les relacions diplomàtiques amb Israel. Això no ha estalviat a molts la crítica, com és el cas d'Espanya, Bèlgica o Irlanda. El recent bloqueig de Netanyahu a l'ajuda humanitària i l'entrada d'aliments a Gaza ha desembocat en el fet que fins a 17 països de la UE siguin partidaris de retirar el suport al país hebreu, com a mesura de pressió. També són partidaris de mesures més rotundes en el marc que regula la relació bilateral. Però no hi ha el necessari consens per a una iniciativa així. El terreny de joc de la política internacional si no ets Trump no dona per a titulars de ruptura i tot necessita un temps de cocció. De vegades lent, però molt europeu.