L'aturada completa de la xarxa de Rodalies i Regionals de Renfe aquest divendres a tot Catalunya no és que sigui la gota que fa vessar el vas. És una cosa molt més greu i profunda: és la demostració palmària de com un Estat hostil com l'espanyol pot anar minvant dia a dia la capacitat de l'economia catalana, lligant de mans les seves palanques per impedir de millorar la qualitat de vida dels ciutadans, ofegar les expectatives de ser un país mínimament normal on les infraestructures funcionin i que una cosa tan senzilla com que els trens surtin i arribin a l'hora sigui una realitat. Hores després que el país quedés paralitzat amb una avaria, des de 600 quilòmetres se'ns ha dit que tenia a veure, probablement, amb el hardware d'un disc dur. Una explicació gens convincent, cap dimissió pel desgavell comès i una disculpa que, en cap cas, no justifica la incompetència.

Encara que la independència és l'objectiu final de molts catalans, m'atreviria a dir de la majoria dels catalans, és imperatiu mentrestant posar punt final a l'actual estat de coses. Ser més exigents com a Govern i grups parlamentaris en la reclamació del traspàs integral de Rodalies amb un control efectiu de trens, vies, estacions, catenàries i centres de comandament. Cal gestionar millor que fins ara els marges que deixa la política i els suports parlamentaris a un govern espanyol que està en flagrant minoria. I, si no tira endavant, que convoqui eleccions.

L'autonomia és un marc mental superat però, en aquests moments, és el terreny de joc on el Govern i els partits independentistes han de demostrar també que són útils, que són ambiciosos, que són rocosos en l'exigència de competències i, sobretot, que són intel·ligents. Si no, tampoc no és estrany que hi hagi frustració. No és que no s'hagi aconseguit la independència, és que la capacitat per millorar la vida dels catalans ha estat baixíssima.

Fa 15 anys, el 2007, a causa del caos ferroviari i per les infraestructures, al voltant de 700.000 catalans, segons els organitzadors, bastants menys segons la policia, van sortir a manifestar-se pels carrers de Barcelona proclamant que Catalunya era una nació i, a la pancarta, 'diem prou i tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures'. És evident el resultat d'aquella denúncia pel temps que ha transcorregut i també és evident que som on érem. O pitjor, la situació és encara més pèssima. Les inversions d'Adif s'executen any rere any de manera que Catalunya rep un tracte i Madrid un altre, el mateix passa amb les noves vies de tren o amb l'execució dels pressupostos generals de l'Estat. Any rere any, no hi ha paràmetre que es pugui justificar mentre el dèficit fiscal no fa més que augmentar.

Només es pot compartir tota la cascada de protestes i denúncies del Govern i dels partits polítics. Fins i tot els comuns demanen explicacions al govern espanyol del qual formen part, encara que la ministra és del PSC. Però tothom sap que la solució només és una: el traspàs integral de Rodalies. Res de substancial no canviarà si no es du a terme, si no es produeix el control total d'aquesta infraestructura. És així de senzill i així de difícil. Ho sabem perfectament a Barcelona i també a Madrid. Ells no la transfereixen i res no reverteix aquesta situació. I els catalans pateixen una permanent presa de pèl. I el Govern no es planta, fa tuits. I els partits independentistes llancen per la borda el pes dels seus vots perquè la unitat ja no es porta, forma part del passat. Cal anar a la grenya encara que els catalans es quedin a l'andana. Això sí, amb bitllets gratis.