Aquesta setmana Magdalena Andersson ha renunciat al càrrec de primera ministra de Suècia, després que la coalició de partits de centreesquerra ha perdut pes respecte a la de centredreta i, malgrat el resultat ajustat, els segons s'han imposat als primers per 176 escons a 173. Aquest canvi, normal entre espais ideològics, porta adossat una bomba de rellotgeria: la ultradreta Demòcrates de Suècia ha escalat fins al segon lloc i si es respectés el resultat de diumenge passat amb paràmetres ideològics, tocaria encapçalar el govern al seu líder de 43 anys, Jimmie Akesson. Segurament no serà així, però Akesson condicionarà i molt el govern després dels resultats del passat dia 11 i, en canvi, el Partit Socialdemòcrata, considerat l'arquitecte de l'estat del benestar en aquell país i que després es va exportar a la vella Europa, que havia liderat el mapa polític suec des de la dècada dels 30 ininterrompudament fins al 1976, ha anat perdent clarament pes amb l'entrada al nou segle.

A l'altre costat del continent, a Itàlia, se celebraran eleccions diumenge vinent 25, en una cita electoral que està clarament marcada per la possibilitat que l'extrema dreta arribi al govern de la mà de Giorgia Meloni. De fet, Meloni i el seu partit Fratelli d'Italia parteixen com a favorits a les enquestes i l'últim sondeig de l'influent diari italià Corriere della Sera la consolidava amb el 25,1% dels vots, per sobre d'Enrico Letta, el principal candidat de l'esquerra. Si els pronòstics es compleixen, pot encapçalar un govern amb majoria absoluta a la Cambra de Diputats i al Senat.

Suècia i Itàlia no són pas l'excepció i segueixen els passos de països com Polònia, Hongria i Àustria (entre el 2017 i el 2019). En altres països, com França, només el cordó sanitari ha aconseguit deixar-los fora dels centres de poder, encara que en diverses eleccions Marine le Pen hagi aconseguit la primera posició a la primera volta. Som, per tant, davant d'un fenomen que no és nou, encara que cada any que passa guanya posicions i reforça la solidesa electoral, com es va veure també a Espanya amb l'aparició de Vox, que ja governa a diverses autonomies en coalició amb el Partit Popular.

Davant d'aquest fenomen polític, els partits tradicionals no han sabut donar cap resposta, perquè la recepta se'ls ha quedat antiga. La crisi econòmica, la inseguretat i la immigració han estat un còctel perfecte per a la demagògia d'aquests partits. Però també la renúncia a defensar valors democràtics d'una esquerra que ha cregut que res no passaria factura i ha anat fent una contínua renúncia a aspectes relacionats amb la llibertat amb caràcter general. Al final, de tant diluir els principis, uns altres amb arguments molt més cridaners i amb molt més soroll hi han trobat un terreny adobat. En el binomi seguretat-llibertat han renunciat a defensar la primera i han estat renuents en la segona i així la ultradreta ha anat guanyant posicions. Avui forma part de l'escenari polític amb possibilitats de liderar-lo en alguns països i de ser imprescindibles en d'altres.

I és que les renúncies no surten pas gratis, encara que els efectes no es noten a curt termini. Però al final sempre es noten.