Els recents atemptats de Brussel·les, com fa uns mesos els de París, han posat de manifest la incapacitat dels governs europeus per harmonitzar una resposta que vagi més enllà de l'àmbit policial. El club dels 28 es reuneix d'urgència, llança una sèrie de missatges suposadament tranquil·litzadors, cadascun dels corresponents caps d'Estat o de govern mira de calmar les respectives opinions públiques i ens avancen mesures sempre imprescindibles i que suposaran una retallada en les llibertats. Això en un moment que a França està vigent l'estat d'excepció que van portar a l'Assemblea Nacional els socialistes François Hollande i Manuel Valls i a Bèlgica s'han produït una sèrie d'errors policials que han facilitat els atemptats.
El problema no és només si s'ha de reforçar la comunicació entre cossos de seguretat dels diferents països com se'ns prova de fer veure. La qüestió rellevant, i que mira de passar-se per alt, és si Europa és capaç de plantejar-se una nova política que superi la de seguretat. Una política que defensi valors tradicionalment europeus on la imatge que ofereixi el vell continent fora de les nostres fronteres no sigui únicament la de l'expulsió d'aquells refugiats que arriben als nostres països i la insensibilitat social davant de la misèria o la pèrdua de vides humanes.
La líder del Front Nacional, Marine Le Pen, de viatge al Canadà, ha vist com cap representant polític no ha volgut entrevistar-se amb ella per la seva política sobre immigració, i les seves reserves hoteleres a l'hotel Marriot de Mont-real, la ciutat més important del Quebec i una de les zones a les quals ha viatjat, van ser anul·lades. Le Pen va contestar titllant de naïfs els polítics canadencs per la seva resposta a la immigració mentre a París, tant Sarkozy com Valls semblen lluitar per copiar les polítiques de Le Pen. Potser, en aquesta paradoxa hi hagi una part del problema.