La contundència amb la qual Carles Puigdemont ha desfullat aquest dissabte públicament quina seria la seva decisió si hagués d'escollir, arribat el cas, entre la presidència del Consell per la República i la que també ostenta a Junts per Catalunya, té per objecte mirar de preservar l'organisme amb seu a Brussel·les de qualsevol tutela dels partits catalans, inclòs el seu. Per Puigdemont, la presidència del Consell, que ha comparat simbòlicament amb la seva elecció el 2016 com a president de la Generalitat, té un caràcter estratègic de plataforma unitària a l'exili perquè sigui una eina imprescindible en la lluita de Catalunya al món global. En el que denominen la batalla internacional per la llibertat que li nega el govern espanyol, el de Mariano Rajoy però també el de Pedro Sánchez, a força d'una constant repressió policial i judicial.

Amb més de 102.000 simpatitzants, el Consell per la República és un organisme incòmode per als partits independentistes. Potser per això ha costat tant temps arribar a l'elecció d'un president escollit per l'assemblea de representants aquest dissabte a Canet de Rosselló. Evidentment, una mica menys molest per a Junts, perquè Puigdemont és formalment el seu president i les discrepàncies que hi ha en la seva direcció les porta d'una manera més discreta. Tampoc no se senten còmodes Esquerra i la CUP. Però el camí és bidireccional: el Consell està globalment distant de la política autonòmica del Govern i de moltes de les seves decisions, encara que evita entrar-hi en batalla, perquè aquest no és el seu paper.

De fet, l'absència de líders polítics o de membres del Govern a la jornada política de Canet del Rosselló ja marca una primera i no pas petita diferència. La segona és la composició de l'assemblea de representants, més d'un centenar de persones que han estat escollides pels simpatitzants a partir d'una votació directa en la qual cada candidat va poder fer la seva campanya. Aquest sistema deixa els partits sense capacitat de maniobra i d'aquí també l'interès per rebaixar la seva influència. El següent pas serà, com en un parlament qualsevol, que el ja elegit president configuri el govern, presenti el programa i hi reti comptes periòdicament.

Amb l'elecció de Puigdemont es tanca la primera etapa del Consell per la República, lògicament, molt més improvisada en mancar-li els organismes dels quals ara ja s'ha dotat. A partir d'ara i en un any especialment intens en què s'esperen notícies importants de la justícia europea, el Consell haurà de ser capaç de protagonitzar amb més força que mai la campanya a l'exterior. però també incardinar-se amb l'estratègia de l'independentisme a l'interior. Hi ha prou mecanismes per a això i també una necessitat de sortir del laberint en el qual ha entrat la política catalana amb una diferència abismal entre la dialèctica i l'acció política.