La incògnita dels pressupostos de la Generalitat per al 2023 està en camí de resoldre's després que Esquerra ha aixecat el vet a un acord amb el PSC. Així, el primer i el segon partit a les eleccions del 14 de febrer del 2021 resolen el que era el principal repte després de la ruptura del Govern presidit per Pere Aragonès, i si res no es torça hi haurà comptes públics renovats -la qual cosa suposa una injecció important de diners extres per poder invertir. I ERC haurà guanyat per una via indirecta una mica similar a una qüestió de confiança, perquè l'aprovació d'uns pressupostos tindria un efecte balsàmic per a un Govern amb només el suport de 33 diputats.

És cert que ERC i PSC no han arribat al final del camí i en una negociació sempre hi ha marge per a la ruptura. Però no sembla que aquest sigui el cas. Els faltarien alguns pocs diputats però no sembla que hagin de tenir una especial dificultat a incorporar-hi En Comú Podem, que ja va ser soci de l'anterior Govern bipartit en els pressupostos. Aragonès ha fet de la necessitat virtut i els 50 dies que han transcorregut des que Junts va abandonar el Govern li han deixat com a úniques alternatives renunciar a tenir pressupostos i quedar abocat a una mort sobtada de la legislatura o tirar endavant amb el PSC. Era obvi que el dilema tenia més de teòric que no pas de pràctic, perquè un governant sempre preferirà disposar d'uns nous pressupostos que seguir amb els anteriors.

Amb aquest marc polític català a l'horitzó, a Esquerra i al PSC només els quedarà explicar a les respectives parròquies les bondats de l'acord, una cosa que, d'altra banda, no els serà difícil, perquè uns pressupostos sempre són fàcils de vendre internament i també en els espais concèntrics favorables a l'estabilitat, des del Cercle d'Economia a les organitzacions patronals i sindicals. Els socialistes, a l'ombra d'enquestes com la del CEO, que els dona una victòria folgada si ara hi hagués eleccions, es treuen de sobre diverses capes del pòsit del 155 per la via d'una oposició soft en qüestions que acaben sent un bon aparador per a la ciutadania.

A Junts li quedarà l'estrany paper d'haver d'oposar-se a uns comptes que hauria liderat un dels seus consellers i que no haurien estat diametralment diferents. De fet, el conseller d'Economia Jaume Giró ja li havia proposat a Aragonès negociacions amb el PSC per assegurar-se els comptes i aquest s'hi havia negat. Ara les circumstàncies són unes altres, és clar, i a Junts no li queda cap altra opció que una oposició rígida i contundent. Un camí empedrat i incert que una part del seu electorat no acaba d'entendre, perquè és difícil implantar un relat quan el rumb i l'objectiu apareixen desdibuixats. També algunes de les seves polítiques que apareixen borroses en plena situació de crisi econòmica i d'enormes dificultats per a les classes mitjanes i les més desfavorides.

És possible que algun dels dirigents de Junts que van creure que sortint del Govern se'ls obriria un camí obert per marcar l'agenda política a Catalunya ja hauran vist que les coses no són només blanc o negre i que fins ara el rèdit té més de negatiu que de positiu.