Al seu llibre Música per a camaleons, una col·lecció de sis contes curts i sis entrevistes, el polifacètic Truman Capote, novel·lista, guionista, dramaturg i actor ocasional nord-americà, va escriure un pròleg on deia que "Quan Déu ens ofereix un do, alhora ens lliura un fuet, i aquest només té per finalitat l'autoflagel·lació". Aquest do del qual parlava Capote, i sobretot el fuet, es deu haver repartit com els premis menors de la loteria de Nadal pel planeta, però el que és segur és que ningú no ha estat capaç d'utilitzar aquest flagell per pegar-se tantes vegades a l'esquena com els catalans. Sobretot els últims anys, en els quals moltes coses no han sortit com una part significativa del país esperava i hi ha hagut una mena de recerca de la veritat des del sofà de casa.

Perquè els catalans practiquem des de sempre dos esports nacionals: Catalunya i el Barça. En totes dues coses, difícilment tot ens sembla bé, i mitjançant el plaer o el malestar expressem el nostre estat d'ànim. I, d'un temps ençà, sembla que toca el mal humor. Que una part de l'independentisme, el corrent nuclear que articula la força del país, està en una mena de vaga de braços caiguts. I ha guanyat terreny, si més no aparentment, l'autoflagel·lació, una baixada d'autoestima, com si aquest fos el camí per aconseguir alçar el vol i recuperar el temps perdut.

També és veritat que quan aquest espai polític, transversal i no d'una única formació, però inequívocament catalanista, el que se sol definir com "de pedra picada", quan li veu les orelles al llop, acaba produint mobilitzacions inesperades. I ningú no sap del cert si aquest 12 de maig ho tornarà a fer o, per contra, jugarà a fer-se el desentès i esperarà fins a la nit per dir als seus: jo ja ho deia. L'enquesta que hem publicat aquest dissabte al vespre no deixa escenaris impossibles, perquè el nivell d'indecisos és extraordinàriament alt i supera el 33% i poden acabar decantant el resultat cap a un lloc o un altre.

D'un temps ençà, sembla que una part de l'independentisme està en una mena de vaga de braços caiguts

Sí que hi ha algunes tendències: el PSC va primer, tot i que no supera el sostre màxim dels 40 escons. Com estaria sense el potent moviment de Pedro Sánchez, amb la seva temptativa de dimissió fake per a —entre altres coses— sostenir la campanya electoral i el seu lideratge polític? La candidatura de Carles Puigdemont ha resistit el desplaçament de la centralitat del debat que ha ocupat Sánchez, i a la setmana que queda fins a les eleccions està obligat a arriscar i mobilitzar l'electorat que se li resisteix, si vol optar a la victòria. El president Pere Aragonès s'acosta una mica a la llista de Junts, però, ara per ara, no prou per aspirar a la segona posició. Les seves opcions depenen del fet que la cursa sigui a tres, perquè un duel Illa-Puigdemont el deixa fora.

Aquestes són les coordenades de la partida que dibuixa l'enquesta de Feedback per a ElNacional.cat i de la que oferirem dilluns a la nit, just abans que una restrictiva llei electoral en prohibeixi —cinc dies abans dels comicis— la difusió, i que els trackings electorals quedin reservats a partits, grans empreses i mitjans estrangers. Perquè posar portes al camp i a la informació, al segle XXI, és una tasca impossible.