Si la dreta catalana ha tingut durant els últims cinquanta anys un dirigent de talla, comparable al d'altres països del nostre entorn, aquest ha estat sense cap discussió Josep Piqué i Camps, mort aquest dijous a Madrid a l'edat de 68 anys. Empresari i polític d'èxit, va ser una rara avis, perquè aquesta combinació de professions no sol ser freqüent, perquè els primers no volen dedicar-se a la política i els segons no acostumen a tenir opcions de triomfar com a empresaris. Encara que va acabar a les files del Partit Popular, després que José María Aznar li va oferir el Ministeri d'Indústria el 1996, la seva trajectòria política hauria pogut tenir un guió diferent si a finals dels anys vuitanta, Jordi Pujol li hagués donat més joc a Convergència Democràtica quan era director general d'Indústria, primer amb el conseller Joan Hortalà i després amb Macià Alavedra.

Les costures d'una direcció general de la Generalitat molt aviat se li van quedar petites i Pujol, però també Miquel Roca, no estaven aquells anys pensant en l'equip del futur. El primer, perquè malgrat que en tenia una bona opinió, que va passar a excel·lent en l'època que Piqué va ser ministre d'Afers Exteriors, es veia molts anys a la Generalitat, i Roca perquè prou feina tenia per aparèixer a ulls de Pujol com l'únic recanvi possible a Convergència. Piqué va aprofitar el tren de l'empresa química Ercros creada el 1989 i hereva de dues empreses químiques privades: SA Cros i Unión de Explosivos Río Tinto, per guanyar-se un nom com a alt directiu i va assolir la presidència del Cercle d'Economia sense cap rival el 1995.

Quan Aznar buscava un català per incorporar al seu govern, el nom de Piqué va descavalcar de seguida qualsevol intent del PP català per col·locar-hi un dels seus dirigents. Aznar va quedar molt aviat seduït pel nou ministre, que complia tres condicions que valorava: era el pont amb una aritmèticament imprescindible Convergència i Unió, que l'havia fet president del govern després de pagar un peatge important a Jordi Pujol, a qui mai no perdonaria l'alt preu desemborsat.

En segon lloc, li permetia somiar que el Partit Popular podria succionar el nacionalisme dominant a Catalunya i buscar una fórmula com la de la CSU a Baviera, on no es presenta la CDU fruit d'un acord polític. I, finalment, disposava d'una oratòria brillant que el va convertir, quan només feia dos anys que era ministre i encara conservava la marca d'independent, en portaveu del govern. La seva resplendent dialèctica només li va fallar el març del 2005 quan va presentar, ja com a líder del PP català, una moció de censura al president Pasqual Maragall.

El seu pas pel PP català, del qual va ser president durant cinc anys, fins al 2007, no van ser tan reeixit com ell i Aznar preveien. Va viure malament passar de conversar amb el secretari d'Estat dels EUA Colin Powell, quan Espanya va jugar un paper decisiu a la guerra de l'Iraq, a reunir-se amb un grapat insignificant de militants del PP en qualsevol municipi de Catalunya. La fortalesa de CiU per resistir l'envit d'una part important de l'empresariat català, que apostava fort per Piqué, va ser suficient i l'aposta del PP va quedar en no res després de les eleccions del 2003, perquè els seus 15 diputats van servir de ben poc davant del primer govern del tripartit d'esquerres a Catalunya. Això, unit al fet que el llavors secretari general del PP, Ángel Acebes, li va fer la vida impossible i va filtrar que el despatxaria creant una gestora al partit. El suau gir catalanista del PP de Piqué va quedar de seguida enterrat.

Però aquesta biografia del Piqué polític és del tot incompleta sense la seva última etapa que ha abastat els últims quinze anys, deu d'ells amb el procés independentista en marxa. Instal·lat ja a Madrid com a president de Vueling i casat en segones núpcies amb la influent periodista d'Antena 3 Gloria Lomana, Piqué va evolucionar ràpidament a posicions molt espanyolistes, marcadament antiindependentistes, va tallar moltes relacions personals a Catalunya i les seves posicions van ser cada vegada més dogmàtiques, mentre reforçava la relació amb Aznar, segurament, l'únic polític que valorava. Del seu caràcter tolerant i polemista en quedava bastant poc. Aquesta frase del 2018 és un exemple del seu canvi ideològic radical: "Com deia Mitterrand, el nacionalisme és la guerra". O aquesta altra: "Correm el risc d'una confrontació civil a Catalunya".