Dotze anys després de guanyar la segona Champions com a entrenador del Futbol Club Barcelona, Pep Guardiola ha pogut alçar, finalment, la tercera orelluda que tant se li resistia, primer al Bayern i aquests últims anys al Manchester City. El futbol tenia un deute amb el geni de Santpedor, que ha aconseguit una cosa única: que els equips que ha entrenat en els últims quinze anys hagin practicat sempre el millor futbol del continent. Suma així el seu títol 35 en 14 anys de carrera, a tan sols 14 del mític sir Alex Ferguson, que va aconseguir 49 trofeus, encara que hi va necessitar gairebé quatre dècades, 39 anys. Guardiola, capaç de batre tots els rècords que se li posin al davant, es veurà sotmès novament a la pressió d'encalçar l'entrenador del Reial Madrid, Carlo Ancelotti, que té quatre Champions i també aspira a la cinquena.

Però tant si ho aconsegueix com si no, això té fonamentalment a veure amb el palmarès esportiu, no pas amb la contribució que ha fet a l'espectacle esportiu més gran del planeta. En aquest aspecte, Pep no hi té rival possible. És al cim sense cap disputa i només hi ha les petiteses i l'enveja dels qui li ho neguen. Guardiola és una autèntica bèstia negra dels més variats comentaristes de la capital espanyola, capaços d'encimbellar aquest diumenge a les portades un jugador meritori i talentós com Rodrigo -exVila-real i exAtlético de Madrid- per sobre de l'entrenador, només per evitar donar a Guardiola el reconeixement que es mereix.

Guardiola ha revolucionat el futbol, ha dut el Manchester City a l'Olimp dels clubs que queden per a la història, i ha estat capaç de conjuntar un elenc d'estrelles en una plantilla cohesionada. Esclar que ha costat diners, molts diners. Però els que li retreuen d'anar de talonari per confeccionar un equip desconeixen -o tenen mala fe- el que fan alguns altres equips de la Premier League -Chelsea, Manchester United o Newcastle-, el Paris Saint Germain o el Reial Madrid i el Futbol Club Barcelona, que el 2022 es va gastar 122 milions. De fet, en l'última dècada el club que més diners s'ha gastat en fitxatges ha estat l'United, amb 1,1 bilions de lliures esterlines, i si fixem la mirada en els últims 20 anys, ha estat el Chelsea. Esclar que els diners ajuden a construir grans plantilles, això és indiscutible, però els 17 títols aconseguits amb el City, entre ells set Premier -i cinc de les sis últimes edicions disputades-, haurien de concloure qualsevol debat.

Als barcelonistes ens queda amb Guardiola el record que és un dels nostres. Igual que amb Lionel Messi i que amb el desaparegut Johan Cruyff. Cap dels dos primers no són al club per diferents circumstàncies i a tots dos se'ls troba a faltar. El cas de Messi és, dins de la desgràcia, més comprensible, perquè hi ha una combinació de situació econòmica del club, gestió d'un clan certament singular i propostes econòmiques desorbitades per anar a Miami -on ha recalat- o a l'Aràbia Saudita, que dificultaven un acord, i tot acabava quedant en poc més que un somni. Però el cas de Pep Guardiola és molt diferent. L'entrenador de Santpedor encara seguiria al club si se l'hagués deixat fer la feina, s'hi hagués dipositat la confiança absoluta que no va tenir d'una directiva i hagués disposat de l'autoritat necessària en tots els engranatges del club.

Es va fer just al contrari. Se li va anar retallant la llibertat per planificar plantilles i de mica en mica se'l va anar convidant a anar-se'n. Aquest error ha condicionat la història recent del club i és entre les explicacions de per què el Futbol Club Barcelona no ha guanyat la Champions des del 2015, malgrat que va tenir fins al 2021 també Messi entre els jugadors. Els errors es paguen i el de fer la vida impossible a Guardiola figura entre els més greus d'un club que encara viu d'aquells records.