La tragèdia humana a la frontera amb Melilla, amb una quantitat encara indeterminada de morts però que ja s'apropa als quaranta, passa a figurar a la llista de factures de Pedro Sánchez, perquè costa allunyar-la dels recents acords entre el Marroc i Espanya on es va acceptar que el Sàhara Occidental es convertís en una autonomia marroquina i, en conseqüència, es van abandonar les històriques reivindicacions del dret a l'autodeterminació. En política internacional i migratòria els moviments acaben tenint conseqüències i aquest és, lamentablement, un d'ells. La destrossa que ha fet el govern espanyol en aquella àrea se sabia que tindria conseqüències: les té amb Algèria en el tema del gas i es va mentir quan es va dir que donaria un impuls a la lluita contra la immigració il·legal.

Si la mort de tantes persones cal considerar-la una tragèdia, l'actuació de la policia marroquina, que hem vist en multitud de vídeos i imatges que s'han distribuït, és deplorable. Sorprenen més per això els elogis que ha dedicat Pedro Sánchez a la intervenció de la policia, que a més de no correspondre's amb la realitat, no fa altra cosa que lloar la desmesurada repressió policial que es va produir divendres. Les repugnants paraules de Sánchez i la situació viscuda a la frontera amb Melilla necessiten una rectificació, un aclariment i una investigació, perquè la vulneració dels drets humans a la frontera entre el Marroc i Melilla ve de fa anys.

El més preocupant de tot és que des de fa massa temps -i s'ha agreujat després dels resultats de les eleccions andaluses, on la caiguda socialista ha avançat la magnitud del desastre de les pròximes eleccions espanyoles- és impossible saber el rumb traçat per Pedro Sánchez a l'hora d'establir una estratègia de govern. En aquests moments, dubto que sàpiga què diu, què fa i on va. Ha mentit tant i a tants que tota aproximació a ell més enllà de l'imprescindible acaba sent tòxica per a qui la fa, perquè està en una carrera cap enlloc.

L'últim exemple és d'aquest dissabte amb l'aprovació d'un nou decret anticrisi per import de 9.000 milions d'euros que inclou ajuts directes per a ciutadans amb baixos ingressos i la reducció dels abonaments del transport, amb l'objectiu de frenar la crisi de la inflació de preus. Això no és un pla anticrisi, sinó unes mesures primer tardanes, segon pal·liatives i tercer propagandístiques, perquè en el moment en què s'adopten són d'una eficàcia més que discutible. No és la primera vegada -ho acabem de veure amb el preu de la llum- en què l'anunci i els resultats tenen molt poc a veure. I no oblidem que Europa ja reclama menys dèficit a Espanya.