La veritat és que, posat a ser el més clar possible, em sento enormement còmode amb les reivindicacions dels pagesos. Les subscric perquè, encara que aquests dies estiguin obrint els informatius, no tenen qui els escolti. La pagesia és l'últim dels problemes de les administracions i són tractats com a ciutadans de segona. Els seus vots valen menys, ja que habiten en general les poblacions amb menys ocupació del país. És la crisi més antiga de les que s'han produït en els últims 50 anys i en la qual menys recursos econòmics s'han invertit. Volem que el país continuï tenint l'equilibri del segle XX i no es fa res per propiciar la transició de les explotacions de pares a fills. He vist plorar pares perquè ningú no continuaria conreant la propietat i amb un cert menyspreu se li deia que els ajuts per poder fer una transició que permetés un salari raonable no arribaven mai.

L'únic que no falta a la cita, i cada vegada en més dosis, és la burocràcia. Papers i més papers, impresos per tot arreu, dobles i triples còpies, hores i hores de feina que moltes vegades no saben fer i que irremeiablement han de fer. Tot això és molt difícil d'entendre des de Barcelona. I encara menys de compartir, de sentir-se vinculat a una problemàtica que moltes vegades es desconeix i altres vegades simplement s'ignora. Es viu millor protestant pel preu que costen els productes del camp al mercat o a les botigues, l'anomenat augment de la cistella de la compra, que intentant saber a quant se'ls han pagat al pagès o d'on arriba una determinada producció de taronges, maduixes o cireres, que, per cert, ja es venen al mercat a 18 euros el quilo procedents de Xile.

Aquest dimecres, Barcelona s'ha vist inundada de tractors que han ocupat les principals artèries de la ciutat, Diagonal, Meridiana i la Gran Via de les Corts Catalanes, confluint en aquestes vies pagesos de diferents zones del país. Des de la Catalunya Central o Girona fins a tractors provinents de les Terres de l'Ebre, Tarragona, Penedès, Lleida i del Baix Llobregat. També pagesos de l'Alt Urgell i dels dos Pallars desbordant els sindicats, que s'han autoconvidat a un moviment des de baix i que ha sobrepassat els filtres de les mobilitzacions sempre correctament organitzades. Han portat a Barcelona la protesta perquè se'ls escolti des de les instàncies oficials i el moviment 7 de febrer, així es denominen, ha arribat fins al despatx del president de la Generalitat.

Cada vegada és més evident que el seu món es va acabant perquè no es fa res per revertir una dinàmica que sembla imparable; o es fa poca cosa, perquè sempre hi ha prioritats que passen per sobre

Amb l'alba, començaran a tornar a casa seva, perquè ells sí que han perdut un dia de feina, que hauran de recuperar amb més hores en les pròximes jornades. Segurament, saben que no poden esperar miracles i que quan la marea informativa baixi, tornaran a desaparèixer del mapa. O sigui, de les notícies. Però segurament, aquesta protesta, encara que des de Barcelona no es noti, és diferent de les anteriors. Cada vegada és més evident que el seu món es va acabant perquè no es fa res per revertir una dinàmica que sembla imparable. O es fa poc, perquè sempre hi ha prioritats que passen per sobre. Al món polític de les urgències de les pròximes hores, els pagesos queden a molts quilòmetres. De fet, el que queda molt lluny, encara que sigui trist dir-ho així, és una idea de país que va desapareixent sepultada per la nostàlgia.