El nomenament del monjo cistercenc Octavi Vilà, abat de Poblet entre 2015 i 2024 i des de llavors bisbe de Girona —on el va destinar el papa Francesc—, com a nou arquebisbe de Barcelona és un moviment suggestiu i esperançador. Ho és per a l'Església i també per al país. Dona resposta política a aquella proclama antiga de "Volem bisbes catalans!", en tota la seva amplitud: va néixer a Tarragona el 1961, va ingressar al monestir de Poblet el 2006, als 44 anys. Va fer els seus vots perpetus el 2010, va ser ordenat sacerdot el 2015 i la resta és de sobra coneguda. Però aquella campanya impulsada per sectors del catolicisme català el 1966, en ple franquisme i després que Pau VI nomenés el val·lisoletà Marcelo González Martín arquebisbe coadjutor de Barcelona, amb dret a succeir Gregorio Modrego, tenia diverses reivindicacions col·laterals més enllà de la seva pertinença geogràfica a Catalunya, com eren un coneixement de la llengua i la realitat del país i l'arrelament al territori.
La pressió de llavors va fer el seu efecte i, tan sols quatre anys després, Marcelo González va ser traslladat a Toledo i va arribar a Barcelona procedent de Girona, d'on era bisbe, Narcís Jubany. El nomenament de fra Octavi Vilà té, per tant, algunes similituds, començant pel moment polític en què es produeix: llavors s'albirava el final del franquisme i l'Església volia una veu forta i catalanista al capdavant de la diòcesi de Barcelona i ara estem davant d'un probable canvi polític rellevant en el qual per primera vegada pot tenir pes en el govern espanyol una formació política com Vox. Fins i tot el moment escollit, en vigílies del 29N, li dona aquest significat, ja que el cardenal Joan Josep Omella va presentar la seva renúncia l'abril de 2021, quan va complir 75 anys, com estableix el dret canònic, però aquesta no ha estat acceptada fins a cinc anys i set mesos més tard.
Amb Vilà es recupera un perfil de catalanisme eclesial explícit i es pot dir que és el primer arquebisbe catalanista en 36 anys
Per què és important recordar ara Jubany, que va deixar l'arquebisbat el 1990, fa 36 anys? Fonamentalment perquè els que el van seguir, amb alguns matisos de Lluís Martínez Sistach entre 2004 i 2015, van estar mancats de tota sensibilitat catalanista. Jubany va ser un dels signants d'Arrels cristianes de Catalunya, la pastoral en la qual els bisbes catalans van defensar la realitat nacional de Catalunya, la seva llengua i el seu dret a l'autogovern. Amb Vilà es recupera un perfil de catalanisme eclesial explícit i es pot dir que és el primer arquebisbe catalanista en 36 anys. Hi ha un gran paral·lelisme en la idea d'una Església que es pronuncia quan estan en debat els seus drets col·lectius. Són temps diferents, és clar. Però, potser, les necessitats no són tan diferents a l'hora de preservar el catalanisme com a columna vertebral de la nació.
Jubany va ajudar a formular el catalanisme de l'Església des de l'arquebisbat de Barcelona i Vilà arriba al mateix càrrec després d'haver exercit aquest catalanisme des de Poblet, ja que cal no oblidar que com a abat del monestir va demanar conjuntament amb l'abat de Montserrat, en vigílies del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, que els governs escoltessin la majoria, respectessin les minories i garantissin la participació democràtica. Després es va sumar al comunicat que va censurar l'ús de la violència per frenar un moviment que els signants defensaven com a pacífic, cosa certa, però gens fàcil de dir amb un govern del Partit Popular tan bel·ligerant al capdavant.
Un últim apunt: el nomenament d'Octavi Vilà s'ha produït, dia per dia, cinc mesos després que Lleó XIV abandonés Catalunya en la seva visita del 9 a l'11 de juny. Aquell important viatge pren ara una dimensió encara més gran i evidencia que les converses que va mantenir, com amb l'abat de Montserrat, Manuel Gasch, han donat resultat.