Era Elisabet II una de les escasses icones planetàries. La Reina. Ella sí que mereix ser recordada amb majúscules, que donava sentit a una institució tan caduca com la monarquia. Una política gegant —qui diu que els reis no fan política?—, que a més va actuar com a tal, la qual cosa té més mèrit, sense dir mai una frase, enduent-se a la tomba si era més de dretes o més d'esquerres. La fórmula infal·lible que li va permetre ser la reina de tots. Acusada de ser una persona rígida, ella parlava amb gestos, potser l'única manera amb què la monarquia podia conservar una certa màgia. El Regne Unit està de dol: però no són només Londres, Liverpool, Manchester, Birmingham i totes les ciutats d'Anglaterra qui la ploren, sinó que ho fan també Escòcia i Gal·les. Aquesta idea de Reina de tot el seu imperi, encara que vulguin algunes de les seves nacions ser un país independent, és la que l'ha defensat durant el seu regnat amb dents i ungles. I explica com des que va accedir al tron, el 1952, Elisabet II a més de regnar al país britànic també ho fa en uns altres 14 Estats, antigues colònies que malgrat independitzar-se van optar per la monarquia en el seu règim polític.

La mort al seu castell de Balmoral, a Escòcia; la seva última aparició pública, la vigília de la seva mort, rebent la nova primera ministra conservadora, Liz Truss, amb una faldilla que identificava perfectament on era, han estat la seva última contribució, el seu últim gest, de com ella entenia, malgrat tenir 96 anys, un regne. Una figura cohesionadora entre parts diferents i no una personalitat rupturista, confrontada i divisòria. Escòcia pot ser independent, però ella també volia ser la seva reina. És absolutament impensable que una seqüència similar hagués pogut passar abans, molt menys ara, a l'Espanya madrilenyitzada que ha quedat, on les autonomies han deixat de tenir pes polític, i després de la fractura institucional que va marcar la tardor del 2017 i que va acabar deixant una monarquia parcial i ostensiblement lesiva per als interessos de Catalunya.

No ho tindrà fàcil el seu fill Carles, que regnarà amb el nom de Carles III, que accedeix al tron amb 73 anys, una edat en la qual ja no s'arriba a aquestes responsabilitats i, en tot cas, es deixen de tenir. Caldrà veure també si tota la capacitat d'Elisabet II per guanyar-se l'estima del seu poble és igual amb el seu fill. Sembla difícil, gairebé impossible, ja que la reina havia aconseguit una situació única, excepcional, fruit, segurament, també d'un regnat tan longeu que, com molt bé ha recordat la BBC, va tenir un primer ministre que va néixer el 1874 com Winston Churchill i una primera ministra com Truss nascuda el 1975, 101 anys entre un i altra. Serà, en el millor dels casos, un rei de transició, que tindrà com a primer objectiu que l'afecte a Elisabet II no s'acabi amb ella i entre el país en un debat sobre el futur de la monarquia.

Perquè a diferència de la seva mare, ell sí que manca de la màgia del silenci. Les seves opinions sobre molts temes, algunes polèmiques, són de sobres conegudes i, com succeeix sempre, a uns els agraden i a d'altres no. I per allà sobrevola la princesa Diana, de la mort de la qual a París fa just vuit dies es va complir el 25è aniversari i que va ser una de les últimes grans crisis de la sobirana amb el seu poble, ja que no va entendre mai  l'afecte que suscitava aquella nora, a qui no suportava, i que pogués confrontar-se amb ella fins i tot en popularitat. D'això en fa anys, però en aquest tipus de coses persegueixen sempre més els morts que els vius i els fantasmes del passat allà hi són. Per no parlar de recents polèmiques sobre donacions milionàries de Qatar i d'altres països d'aquella àrea geogràfica que la premsa del Regne Unit ha anat publicant àmpliament.

S'obre una etapa per a una monarquia a la qual alguns hem mirat sempre amb respecte i mai no sabrem quina idea tindríem d'una institució així si els qui l'han ocupat a Espanya haguessin tingut una actitud diferent i més tacte respecte al que una nació representa per història, per cultura, per llengua i sobretot per ganes de llibertat.