Els representants del Govern en la denominada taula de diàleg i de negociació sobre el conflicte polític entre Espanya i Catalunya no tenen gaires motius per estar especialment satisfets després de la reunió que ha tingut lloc aquest dimecres al palau de la Moncloa. S'ha complert el calendari acordat al juny entre el ministre Bolaños i la consellera Vilagrà: hi ha hagut una reunió entre el president espanyol, Pedro Sánchez, i el titular de la Generalitat, Pere Aragonès, a Madrid i també s'ha produït la convocatòria de la reunió de la taula —la tercera— acordada entre ambdós governs. Una altra cosa és constatar com aquella taula de diàleg i negociació entre governs que tenia, almenys per part catalana, com a objectius abordar l'amnistia, la convocatòria d'un referèndum acordat i l'autodeterminació s'està esmunyint perillosament cap a qüestions que haurien de trobar, en principi, un altre fòrum de debat governamental i no aquest, tenint en compte que existeixen nombroses comissions mixtes i aquesta taula tenia una especificitat ben concreta.

Els consellers Laura Vilagrà (Presidència), Roger Torrent (Empresa), Joan Ignasi Elena (Interior) i Natàlia Garriga (Cultura), tots ells d'Esquerra, ja que continuen sense formar part de la taula els membres de Junts per Catalunya en no ser acceptada la seva delegació perquè incloïa membres que no són del Govern —Jordi Turull i Jordi Sànchez— i que a més estan en llibertat provisional gràcies a un indult parcial i revisable, van tornar a Barcelona amb un paquet de compromisos i d'acords futurs. El compromís és per arribar a fer efectiva en el futur la desjudicialització, a partir de reformes legislatives al Congrés —sense que es prevegi la modificació dels delictes de rebel·lió i sedició en el Codi Penal—. I l'acord per a la protecció i l'impuls del català, que recull intentar que al Senat es puguin parlar altres llengües a més del castellà i demanar al Parlament Europeu que consideri el català com una llengua d'ús en el ple de l'Eurocambra.

Potser de tot el que s'ha acordat, la proposta més fàcil és l'ús del català en el Senat. És una vella batalla política des de Catalunya, d'un cost econòmic ínfim, que reconeixeria que hi ha altres llengües oficials a Espanya i que el PSOE la podria implementar quan volgués, atès que trobaria les majories polítiques suficients per poder-ho fer. Es tracta, simplement, de voluntat política dels socialistes. Però diguem-ho clar: quan l'independentisme va pensar en la taula de negociació amb el govern espanyol, no era per acabar parlant d'aquests temes, que no deixen de fer una certa olor d'agenda del passat. Benvingut sigui que es parli català al Senat si el PSOE no s'acaba fent enrere, però tot el conflicte polític que va acabar desembocant en el referèndum de l'1 d'octubre i la declaració d'independència en el Parlament no es mourà ni un mil·límetre d'allà on és.

Ho diem des del primer dia: el diàleg serveix de bastant poc si no desemboca en una negociació efectiva en què el govern espanyol reconegui en l'altra part legitimitat per avançar en les demandes que es plantegen des de Catalunya. Si no, acaba sent un diàleg de sords, ja que Madrid sap perfectament com allargar indefinidament situacions sense desplaçar-se gens ni mica del punt de partida. O, el que és pitjor, movent-se en cercles per acabar al mateix lloc. Són, de fet, uns experts en el control dels temps i anar allargant les negociacions: quan no hi ha unes eleccions —Madrid—, n'hi ha unes altres —Andalusia— i, si no, unes de noves —municipals i autonòmiques, el maig del 2023— i així, s'esgota la legislatura espanyola en el Congrés en un tres i no res, la reforma de la rebel·lió i la sedició queda per a un altre moment i l'espasa de Dàmocles de la suspensió dels indults dels presos polítics per part del Suprem ve i va sense que s'esvaeixi per complet.