Ha estat poder llegir una carta que ha enviat el Marroc al Consell de Drets Humans de l'ONU per confirmar el que ja se suposava: el rei Mohamed VI va enredar Pedro Sánchez i la nova relació entre els dos països és idèntica a la que hi ha hagut sempre: el règim alauita porta la batuta i si no hi estàs d'acord et va obrint les fronteres perquè vinguin immigrants fins que no et queda cap altre remei que cedir al xantatge. El moviment de lliurar el poble sahrauí al Marroc, negant-li el dret a l'autodeterminació, va ser un gir suïcida. Va allunyar Espanya d'un compromís històric i va enervar, com de seguida es va veure, països com Algèria. I no es va produir en un moment qualsevol sinó quan l'escalada de preus energètics es va començar a visualitzar clarament i, lluny de poder disposar del gasoducte algerià a un preu més que raonable, se'n va acabar beneficiant Itàlia, que es va trobar amb un subministrament superior al que tenia i a un preu inferior al nostre. A partir de llavors no ens ha faltat gas, però l'hem pagat als Estats Units a un preu superior.

Pedro Sánchez, que encara no ha explicat les raons d'aquell sobtat canvi, ens va posar a tots en un problema. Per no parlar de com es va condemnar un poble amb el qual hi havia un compromís que transcendia la seva presidència. Va dir llavors, solemnement, que suposava l'inici d'un temps nou en les relacions entre Espanya i el Marroc, cosa que mai no s'ha concretat en res, per més que es presentés oficialment com una nova etapa entre els dos països. "El Regne del Marroc no té fronteres terrestres amb Espanya, i Melilla continua sent un presidi ocupat", assenyala la missiva enviada a l'ONU, que reprodueix el llenguatge de reivindicació de Ceuta i Melilla que el Marroc ha defensat des de sempre. Aquí, cap canvi.

El fet que Pedro Sánchez hagi sortit afirmant que "Ceuta i Melilla són espanyoles, i punt", té un valor escàs, perquè, com alguns analistes van predir en el seu moment, amb l'acord del mes d'abril passat entre Espanya i el Marroc que portava per títol "Nova etapa del partenariat entre Espanya i el Marroc" i que es presentava com una declaració conjunta, només es reforçava Mohamed VI, perquè la seva estratègia política és la d'anar guanyant posicions, no pas la de consolidar una relació profunda. Quan el Marroc premi el botó, que serà quan els Estats Units estiguin en deute amb Mohamed VI pel seu paper en el conflicte al Pròxim Orient, Ceuta i Melilla cauran del bàndol marroquí i Espanya no hi podrà fer res a banda de gesticular, una cosa en la qual, d'altra banda, Sánchez és un veritable artista.

No hi ha, per tant, una política exterior d'Espanya guanyadora al Marroc com tampoc no n'hi ha en cap conflicte important, on la veu espanyola cada vegada se sent més petita. Un altre exemple seria com Alemanya ha exclòs Espanya de l'escut antimíssils europeu. El canceller alemany, Olaf Scholz, ha deixat Pedro Sánchez fora d'aquest projecte al qual ja s'hi han afegit quinze països davant de la irritació espanyola. La ministra de Defensa, Margarita Robles, només ha aconseguit assenyalar que Alemanya estava duent a terme el projecte de manera unilateral. Això, en un moment que el president francès, Emmanuel Macron, ha parlat per primera vegada des de la invasió Rússia d'Ucraïna i de manera alarmant d'una guerra mundial, en assenyalar en un tuit que "Nosaltres no volem una guerra mundial". El llenguatge bel·licista i l'escalada militar russa no fan res més que alimentar la por en un context en què els problemes no deixen de créixer. Portem així molts mesos, des del febrer, i no hi ha setmana que el panorama general no sigui més negre que el mes anterior.