Molt nerviosos deuen estar els magistrats conservadors del Tribunal Constitucional quan han estat capaços de perpetrar una maniobra tan barroera com és aprofitar la majoria de què disposen a la denominada sala de vacances per inadmetre a tràmit el recurs d'empara de Carles Puigdemont i de Toni Comín contra el seu processament per malversació agreujada i desobediència. Una majoria conservadora (de dos a un i pròxima al Partit Popular, per ser més precisos), la de la sala de vacances; majoria que no tenen al ple del Tribunal Constitucional, on el seu president, Cándido Conde-Pumpido, és molt pròxim al PSOE, amb el govern del qual va ser fiscal general de l'Estat sota la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero. De fet, la correlació de forces al Constitucional és clarament favorable als autodenominats progressistes per set a quatre i amb un magistrat conservador de baixa.

Fins on deu haver arribat l'abús als drets de Puigdemont i Comín perquè la mateixa Fiscalia hagi anunciat que presentarà un recurs al setembre contra la decisió de la sala de vacances perquè la decisió sigui revocada i s'estudiï pel procediment ordinari que preveu el Constitucional per resoldre els casos que no exigeixen una resolució urgent. Més enllà de la malvolença que la justícia en els seus estaments més alts dedica a l'independentisme català, i només cal veure algunes de les sentències i el redactat que de vegades es fa servir; en el fons, només cal posar una mica d'atenció a l'enorme enuig que hi ha als mitjans i a la judicatura espanyola pels resultats electorals i el paper central de Carles Puigdemont a l'hora de completar majories parlamentàries al Parlament espanyol.

Un nou govern presidit per Pedro Sánchez, i amb un horitzó de quatre anys, desbarataria aquesta oposició judicial que s'ha estat desplegant durant la legislatura anterior. No podria continuar la situació de bloqueig, la qual el PP ha instigat per arribar com fos a les passades eleccions espanyoles en què la dreta havia d'arribar al govern, com assenyalaven la gran majoria de les enquestes, i fer llavors els moviments necessaris per controlar el poder. El 23 de juliol aquest pla va saltar pels aires i l'arribada d'Alberto Núñez Feijóo a La Moncloa no és que sigui impossible, però sí que és molt difícil, perquè les concessions que hauria de fer estan als antípodes de les seves posicions polítiques, començant per l'amnistia que reclama Junts per Catalunya i un reconeixement del dret d'autodeterminació exercit l'1 d'octubre de 2017.

Però més enllà de la negociació política, un organisme tan important en qualsevol estat com el Tribunal Constitucional no pot fer moviments tan matussers i acceptar un nivell de degradació tan alt. Espanya té una assignatura pendent amb la justícia i amb aquest control a perpetuïtat d'una determinada ideologia i que fa impossible qualsevol avenç legislatiu. Tard o d'hora caldrà acceptar que això no pot continuar així si Espanya vol ser un país homologable amb els del seu entorn i on les sentències tinguin una base jurídica i no política. El procés simplement ha deixat al descobert una realitat i ha fet que quedessin al descobert moltes de les vergonyes de la justícia espanyola.

Tothom és conscient que hi ha ara una oportunitat, amb l'aritmètica parlamentària que s'ha format al Congrés, si el PSOE està disposat a una negociació que no sigui una façana de cartró pedra. L'alta judicatura també sospita que, depèn de com acabi, aquesta vegada potser no se surt amb la seva. Per això els nervis i també els errors que cometen.