Una preocupant sensació guerracivilista s'ha instal·lat a la capital d'Espanya, que viu un inusual duel entre el govern de Sánchez i l'esquerra en general davant la judicatura, en un sentit tan ampli i imprecís que inclou també el Tribunal Constitucional. Un món, aquest darrer, que va a la batalla amb l'esquena molt ben coberta per la dreta i la ultradreta política, una part molt significativa de la qual podríem considerar l'establishment econòmic i els agitadors habituals del món mediàtic que componen una coral en paper, ràdio i televisió disposada a eliminar Sánchez al preu que sigui.

Costaria trobar una època recent comparable amb l'actual, no tant en les energies posades per acabar amb el poder establert —recorda molt aquell vagi-se'n, senyor González d'Aznar—, sinó que, a diferència d'aquells anys noranta on hi havia una guerra entre partits, aquesta és una batalla entre institucions. La judicatura contra el poder executiu i legislatiu. Són ells, els de les punyetes, els que van a la batalla, i el PP els acompanya i se n'aprofita. Aquest dijous, el Congrés ha aprovat la reforma del Codi Penal enmig de l'ofensiva del TC, que ha debatut fins i tot suspendre el debat de les Corts.

Ha reculat i dilluns decidirà què fer, entre el debat al Congrés i el del Senat. El clima a Madrid està preparat perquè això passi i gairebé seria una sorpresa que no s'esdevingués. El suport als membres conservadors —així es defineixen, com si els altres, els proposats pel PSOE, no ho fossin— és tancat i gairebé m'atreviria a dir que tindran problemes si no consumen el que han iniciat i no emmordassen Pedro Sánchez. A nosaltres, als catalans que vam viure les barbàries d'un TC llavors unit infrangiblement al servei d'Espanya, ens sorprèn menys, o gens. Ja vam quedar vacunats a partir del 2017 amb el discurs del Rei del 3 d'octubre on va suplir el poder polític, i sabem perfectament el que diu la llei i el que acaben fent els que interpreten la llei.

La diferència és que llavors tots corejaven units als mateixos, darrere del solista que cantava l'a por ellos, i ara l'esquerra sent com li ho criden a ella. No hi ha gaire més, és així. Només faltava Inés Arrimadas, en to fatxenda, avui a la carrera de San Jerónimo i el 2017 al Parlament, recordant aquella situació a la presidenta del Congrés. "El mateix que li vaig dir a la senyora Forcadell el 2017: senyora Batet, no ho permeti". Forcadell acabaria, com tothom sap, a la presó, cosa que ara no passarà, però Arrimadas sap bé de què parla i les seves extravagàncies aquí tenen en aquestes situacions un recorregut allà.

Estava escrit que això havia d'arribar tard o d'hora. L'esquerra estava advertida del que avui es queixa i abans corejava irresponsablement irregularitats només perquè li anaven bé. Hi ha nervis al govern espanyol i també al PSOE. A l'Executiu, perquè no controlen res. I entre els socialistes, perquè a la seva base electoral hi ha mala maror, hi ha barons en peu de guerra i Felipe, que no desaprofita l'ocasió, munta sopars conspiradors amb antics ministres seus a qui els parla dels perills que corre el partit.