Les urgències informatives d'aquests dies de campanya electoral han endarrerit el meu article sobre què ha suposat la nova exhibició de talent futbolístic, capacitat de lideratge, maduresa personal, superioritat estratègica i tàctica, empatia discursiva fent fàcil el que és difícil i compromís barcelonista, de Josep Guardiola Sala, Pep, el noi de Santpedor, que amb 52 anys encarna l'única revolució del futbol d'aquest segle fins a convertir aquest màgic esport en un espectacle més propi d'una coreografia d'un dels grans teatres del món, que d'un terreny de joc. Ara que es parla d'una possible tornada de Leo Messi al Futbol Club Barcelona, club al qual va estar vinculat fins a l'agost del 2021 —ara amb 36 anys—, sense voler restar cap mèrit al millor jugador del món i que va fer l'entitat mundialment important, potser es pot dir sense que ningú s'ofengui que l'error més gran del Barça no va ser perdre Messi amb 34 anys, sinó haver estat incapaç de retenir Pep Guardiola com a entrenador el 2012.

Messi és insubstituïble com a jugador, però l'equip pot jugar d'una altra manera, posant els futbolistes de tal manera que l'absència del 10 es noti el menys possible. A més, els anys per a un futbolista no passen debades, com s'ha vist a Manchester amb els Modrić (37), Benzema (35) o Kroos (33). Però és que Guardiola, que va guanyar 12 títols amb el Barça, entre ells dues Champions League, n'ha guanyat després set amb el Bayern de Munic i 11 amb el Manchester City, i ha pogut coronar aquesta temporada amb un nou títol de la Premier League —el cinquè en els últims sis anys—, el primer amb els citizen de la Champions League i un altre de Copa. Serien 35 grans títols des de l'any 2008, una xifra veritablement esfereïdora i que no està a l'abast de cap altre entrenador en tan pocs anys. No hi ha prou elogis per a Guardiola, que no deixa d'evolucionar el sistema de joc.

Després d'esclafar el Reial Madrid, sentir Guardiola a la sala de premsa de l'Etihad Stadium davant d'una legió de periodistes del món sencer, dir que "jo soc culer, soc del Barça, tots ho sabeu", és tan gratificant que, més enllà de reforçar l'acoblament etern amb el Barça, ens hauria de fer pensar sobre com un dia podem tornar a tenir-lo amb nosaltres. Potser no serà a la banqueta, si considera que aquesta és una etapa ja passada. Però Pep s'ha guanyat el dret a escollir on vol ser, perquè en cap posició no hi haurà ningú millor que ell. El City avui és al terreny de joc una veritable obra d'art que, evidentment, pot perdre un partit —aquesta és la gràcia del futbol—, però no té rival possible en la manera de jugar a futbol, i en el pes i la valoració d'una entitat.

Els crítics, que, per cert, des de la pallissa al Reial Madrid estan de dol i romanen amagats esperant la derrota de Guardiola a Istanbul, seu de la final de la Champions el pròxim mes de juny, argumenten sempre que els èxits de l'entrenador són gràcies al talonari dels propietaris del club, una empresa d'inversió vinculada a la família reial dels Emirats Àrabs Units. És clar, alguna cosa cal dir per intentar rebaixar-ne els mèrits, obviant que els rivals també gasten veritables fortunes —sobretot a la Premier anglesa o al Paris Saint-Germain, propietat de Qatar Sports Investments— i els resultats no són els mateixos. El carisma, el talent i el lideratge no tenen res a veure amb els petrodòlars, sempre imprescindibles per confeccionar una plantilla, però cap garantia d'èxit si les coses no es fan bé.

Gaudim amb Guardiola els anys que continuï volent estar al món del futbol, i als mamarratxos que n'esperen sempre el fracàs diguem-los adeu amb la naturalitat i elegància amb la qual Pep els va desitjar una feliç tornada a Madrid, després del 4-0 de l'Etihad Stadium: "Bon viatge de tornada... a Espanya".