"Aquest Montoro és un irresponsable. Només ens faltava això. Sembla que hàgim entrat en fase demolició". El Madrid polític respirava així després que es conegués aquest dimecres que el jutge Pablo Llarena havia requerit el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, perquè l'informés sobre quina era la base per afirmar que no s'havia destinat ni un euro a l'organització del referèndum de l'1 d'octubre. Déu n'hi do: una baralla de pesos gall amb el ring obert al públic i vociferant ara contra Llarena ara contra Montoro. És evident que alguna cosa s'ha desencaixat en aquest tamisat complot per inventar-se un cop d'estat que no va existir i unes acusacions tan greus de rebel·lió i malversació.

El delicte de rebel·lió l'ha tombat la justícia d'Alemanya i acabarà tenint un camí idèntic, segurament, al Regne Unit, Bèlgica i Suïssa. El de malversació, que també està sent seriosament qüestionat a Europa, l'està tombant a Espanya un polític no menor com és el ministre d'Hisenda, qui està despullant una part molt important de la instrucció realitzada per Llarena i el relat construït. Montoro, que no s'intimida normalment, va enviar a la tarda al Congrés dels Diputats la secretària general de Finançament Autonòmic i Local, Belén Navarro, a mantenir en seu parlamentària el mateix relat que el pronunciat pel ministre. Potser un dia, ministre i jutge ens expliquin per què ha esclatat en aquest moment —el més delicat per al jutge del Tribunal Suprem— aquest litigi públic.

Però, mentrestant, cal preguntar algunes coses encara que no obtinguin resposta. Per què el jutge Llarena fa ara al ministre aquest requeriment quan la seva posició era pública des de fa mesos i no l'hi havia demanat? Ha fet tots els passos de la instrucció amb els únics informes de la Guàrdia Civil i sense haver contrastat, encara que només fos per tenir més seguretat, amb els serveis del Ministeri d'Hisenda? Si fos així, seria d'una enorme gravetat tenint en compte les penes que s'han demanat i el calat de les acusacions. Perquè el més sorprenent és que la posició del ministre, que acaba sent per extensió la del govern d'Espanya, és si més no cridanera, ja que desmenteix obertament el que sosté el jutge. I, en aquest cas, té, a més, un factor afegit: encara que el control de les finances de la Generalitat va ser total i absolut a partir de setembre de l'any passat, des del 2015 hi ha hagut una certa tutela de les mateixes que es traduïa en una vigilància si més no parcial. Que, a més, va anar in crescendo amb el pas dels mesos i la incomunicació política entre els dos governs.

Montoro ha ensenyat part de les vergonyes del sumari de l'1-O i ha donat prou munició perquè tots els lletrats de la quinzena de processats pel Tribunal Suprem, nou a les presons de la comunitat de Madrid i sis a l'exili disposin d'una carta molt valuosa. El jutge Llarena té un problema amb la veritat. I ja no només l'hi diuen els processats sinó que l'hi diu Europa i Cristóbal Montoro.