La mort d'una diputada laborista, tirotejada en ple carrer i més tard apunyalada, mentre feia campanya a favor de la permanència de la Gran Bretanya a la Unió Europea en el transcendental referèndum de pròxim 23 de juny, l'anomenat Brexit, ha commocionat una vegada més la vida política i marca un nou llistó en l'increment, no pas de les discrepàncies polítiques, sinó de l'odi que perillosament troba un brou de cultiu en la societat. El crim de la diputada Jo Cox, de 41 anys, és per a la policia un fet aïllat. Seríem, fent servir el llenguatge que s'ha posat de moda, davant d'un assassinat dut a terme per un llop solitari, ja que aparentment no ha comptat amb l'ajuda d'un grup. Per això, la policia no busca ningú més. Per a d'altres, simplement l'assassinat és obra d'un boig fanàtic.
Quan massa casos són obra del fanatisme més intransigent, bé sigui d'arrel religiosa, homòfoba, xenòfoba, ètnica, antisemita... i en aquest cas concret, antieuropea, no n'hi ha prou amb dir que tot és obra d'uns bojos. Aquests odis s'han anat alimentant per múltiples factors i convertint-se en inabastables per a la societat. I no n'hi ha prou amb atribuir aquesta realitat a la discrepància com a generadora de controvèrsia mentre coneixem cada vegada més casos de violència extrema. Aquí rau bona part del problema: hi ha un brou de cultiu on està emergint la idea, nefasta, i amb la qual sintonitzen alguns sectors, que cal anar més enllà; que amb l'expressió de la diferència no és suficient. Hi ha un excés d'agressivitat i de violència, de vegades fins i tot disfressada, que acaba desembocant en situacions que queden fora de control.
Al cap de poques hores de la mort de Jo Cox, antiga responsable de l'ONG Oxfam, el seu marit publicava un emotiu text al diari The Guardian assegurant que ella hauria volgut la màxima unitat per lluitar contra l'odi que la va matar: "L'odi no té una creença, raça o religió. És simplement verinós".