De Carles Puigdemont se n'han dit moltes coses en aquests cent dies que porta com a president de la Generalitat però, potser la més important, és que ara com ara gairebé ningú no el coneix. Continua sent el polític imprevisible en els moviments, molt intuïtiu en la programació de la seva acció política i el maneig de l'agenda i compta, a més, amb la facilitat que sol acompanyar els alcaldes de ciutats mitjanes, en aquest cas Girona, i que es tradueix en el fet d'aparèixer sempre molt proper als problemes quotidians.
El seu últim moviment, amb la convocatòria dimarts d'una taula d'alcaldes metropolitans i sectors afectats pel recurs del govern espanyol al Tribunal Constitucional contra la llei de mesures urgents per fer front a l'emergència habitacional i la pobresa energètica, és de gran polític. I dóna sentit al seu esquema d'aquests més de tres mesos: la política catalana no pot prescindir de l'impuls i l'opinió dels municipis metropolitans governats per l'esquerra. Ara s'entén més el seu interès pel cinturó metropolità i les visites a l'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, etc. Catalunya s'ha d'armar des dels municipis, sembla voler dir Puigdemont.
També des d'un nou pacte social. Si des de l'any 2012 l'independentisme ha intentat el pacte nacional més gran possible (el que va donar el 48,7% a les eleccions del 27-S del 2015), ara sembla arribat el moment d'intentar un pacte social, en el qual serà imprescindible l'esquerra. Sobretot aquella esquerra que té responsabilitats de govern i que en els seus municipis no té problemes gaire diferents dels de la Generalitat. El Govern s'hi juga molt amb aquesta aposta i pot acabar sent clau en la gestió de majories més àmplies, un objectiu que no és gens menyspreable.