La reunió de Pedro Sánchez amb Jordi Turull i Míriam Nogueras al palau de la Moncloa, la primera després de l'esclat de l'anomenat cas Santos Cerdán, ha servit per comprovar tres coses: la posició del partit de Puigdemont és no adoptar cap decisió dràstica i irreversible fins a no tenir més elements de judici sobre la capacitat del president de poder mantenir viva la legislatura; en segon lloc, una inflexió moderada en la seva relació, per no aparèixer com a ostatges d'una situació incontrolada davant del desconeixement més absolut que no passem gaires setmanes sense nous àudios comprometedors per al PSOE, i, en tercer lloc, l'exigència que han de passar coses i han de ser ràpides, perquè el rèdit de l'anomenat Acord de Brussel·les està clarament en números vermells. Junts ha ensenyat així les seves cartes i no sembla que el preu hagi posat nerviosos els socialistes, molts dels quals han començat a respirar, ja que en temien una actitud molt més bel·licosa de la formació del president a l'exili.

Com que el relat que la gent percep és el que és, s'està produint una situació curiosa: Esquerra està marcant més distàncies amb Sánchez, i s'està situant en un camí difícil entre Podemos i Junts. En primer lloc, ha marcat el temps de la reunió, retardant-la fins a aquest dimecres i s'ha assegurat que no hi hagi fotos de la trobada a la Moncloa. En el cas de Junts, la imatge difosa ha estat la de Sánchez rebent Turull i Nogueras, i Esquerra vol mantenir la trobada del president del govern espanyol amb Rufián —veurem si sol o acompanyat, igual que hi ha anat Turull hi podrien anar el mateix Oriol Junqueras o Elisenda Alamany— sense fotògrafs presents. Els números per a una moció de confiança estan lluny de quadrar: calen, pel cap baix, 176 vots a favor, i avui diverses formacions estan molt lluny de voler aparèixer retratades en una situació que no dominen i que desconeixen per complet l'evolució que tindrà. Perquè la crua realitat és aquesta: no poden donar un xec en blanc a Sánchez, ja que corren el risc de veure's arrossegats per un vendaval que acabi arribant al mateix cor del palau de la Moncloa.

No sembla que el preu de Junts hagi posat nerviosos els socialistes, molts dels quals han començat a respirar, ja que en temien una actitud molt més bel·licosa

En aquest context, què ha fet Sánchez amb Junts? Els ha agraït la seva posició, ha demanat uns dies per reenfocar les coses pendents i els ha garantit un nou enllaç polític que substitueixi Santos Cerdán en la interlocució de l'anomenat Acord de Brussel·les, un extens document que va servir per donar suport a la investidura del secretari general del PSOE i que gairebé dos anys després ha tingut molt pocs avenços, almenys pel que fa als acords coneguts. Per una cosa o per una altra, els socialistes han sabut jugar la partida a la perfecció, fins a l'extrem de desesperar la formació de Carles Puigdemont davant els escassos avenços. L'exemple més clar n'ha estat l'oficialitat del català a les institucions europees i que ha acabat sent una interminable muntanya russa que no ha arribat mai a la seva destinació. Quan Junts collava, el govern espanyol actuava, però ho feia amb tanta diferència de temps, que les gestions d'un determinat moment servien de ben poc sis mesos després. El ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, continua tenint crèdit del president Puigdemont, malgrat tot, per la seva persistència, però no altres importants posicions del govern espanyol.

Un exemple que explica bé que Sánchez intenta córrer el menys possible i mira de saber si el terreny que trepitja és ferm, el trobem en la pilotada cap endavant que intenta fer amb la seva compareixença al Congrés, que ha proposat per al 9 juliol, 27 dies després que esclatés l'escàndol Santos Cerdán. Ho ha fet amb l'únic suport del PSOE i amb més o menys agressivitat hi han reaccionat en contra tota la resta de formacions. El líder del PSOE s'ha escapolit de la pressió utilitzant la seva posició a la Junta de Portaveus del Congrés, que estableix que per modificar l'ordre del dia d'una sessió cal unanimitat. Això fa que aquesta setmana hi hagi ple, però que amb aquesta jugada pugui evitar la pressió de la resta de formacions. Vint-i-set dies, en les circumstàncies actuals, és una eternitat, i a més el situa en els prolegòmens de les vacances d'estiu i, amb una lleugera puntada de peu, tot el calendari se'n va al setembre. Suposo que aquesta és la jugada que intentarà. I explorar a Doñana o a la residència Real de la Mareta, a Lanzarote, dos dels llocs que sol emprar a l'estiu, els marges que té per al nou curs.