Alguna cosa important es mou a Escòcia. La primera ministra, Nicola Sturgeon, ha donat el tret de sortida cap al segon referèndum d'independència, que pretén celebrar abans de finals del 2023. A diferència de l'anterior referèndum, sobre el qual el seu antecessor, Alex Salmond, va tancar un acord amb el premier britànic David Cameron el 2012 perquè la consulta se celebrés el setembre de 2014, en aquesta ocasió no hi ha pacte polític a la vista amb Londres, ja que el premier britànic, Boris Johnson, s'ha pronunciat diverses vegades en contra, descartant-ho amb rotunditat. És cert que Johnson té, en aquests moments, els seus propis problemes i un futur polític més que incert després que superés, no sense dificultat, la moció de confiança entre els diputats del seu propi partit, el conservador, no debades, un nombre elevat de parlamentaris, 148, li van girar l'esquena. La història de la política britànica revela que, en aquest tipus de circumstàncies, el govern i el titular de Downing Street solen tenir problemes més aviat que tard.

Superant aquesta situació de bloqueig, Sturgeon ha iniciat a la BBC la campanya electoral que haurà de culminar amb la celebració del referèndum d'independència. Per a la primera ministra, hi ha un mandat indiscutiblement democràtic per convocar una segona votació. I és cert que així és, ja que els resultats electorals que s'han celebrat aquests últims anys a Escòcia —amb victòria ininterrompuda de l'Scottish National Party (SNP)— proven que el sentiment d'independència és més viu que el 2014 i que la sortida de la UE de la Gran Bretanya pel Brexit ha tingut pulsions diferents en funció del que volien els ciutadans del Regne Unit, d'Escòcia, de Gal·les o d'Irlanda del Nord. Indirectament, Escòcia té per això un aliat que no és cap altre que la Unió Europea, que l'acolliria de bon grat per a disgust de Londres.

El moviment d'Sturgeon revitalitza, sens dubte, les expectatives de nacions que, com és el cas de Catalunya, no han pogut culminar el seu procés d'independència i contribueix a una nova esperança enmig del desacord i també el desànim que és avui dia, en moltes ocasions, l'avorrida política catalana que es practica entre les files independentistes. Sturgeon situa al mapa la independència i envia un missatge que continua sent, com ella mateixa ha assenyalat aquest dimarts, una oportunitat per millorar la qualitat de vida dels escocesos. Un dels documents que justifiquen la celebració d'un nou referèndum té com a títol Més ric, més feliç, més just. Per què no Escòcia?, que ve a ser un perfecte reclam per a tots els que es mostrin dubitatius o temorosos de la separació del Regne Unit.

Cal desitjar sort a Sturgeon i finezza als polítics catalans a l'hora d'utilitzar l'exemple escocès. Escòcia és una palanca, però els escocesos no guanyen res de buscar una aliança amb les demandes catalanes; en canvi, a la inversa, sí que l'independentisme català té molt a guanyar. Per començar, Europa, la Unió Europea, els Estats del club europeu, tenen cap a la independència d'Escòcia una mirada diferent de la que es produeix amb el cas català. Després hi ha les diferències entre Londres i Madrid a l'hora d'interpretar el que Sturgeon ha definit, amb encert, com l'expressió d'un mandat indiscutiblement democràtic per convocar una segona votació. Ja sabem com ho va interpretar Londres la primera vegada, acordant el referèndum, i com ho va fer Madrid, enviant la policia a pegar els manifestants i suprimint les institucions d'autogovern.

Veurem què succeeix ara i com s'ho fa Sturgeon si Londres prohibeix el referèndum. Des de l'SNP s'assenyala que igualment es durà a terme. Veurem, ja que el situaria en un carril similar al català el 2017. Encara hi ha massa incògnites que caldrà seguir amb enorme atenció.