A hores d'ara, ja ningú no pot posar en dubte que el president Carles Puigdemont domina com pocs l'escena mediàtica i que posseeix una gran habilitat per canviar el relat i esquivar situacions certament difícils. Als qui el critiquen gratuïtament, el millor que podrien fer seria repassar els resultats de les eleccions del passat 21 de desembre i analitzar com va ser capaç d'improvisar una candidatura en unes quantes setmanes, situar-s'hi al capdavant quan fa pocs mesos no tenia previst ni tan sols presentar-se i emergir com la figura imprescindible d'aquesta nova etapa política a Catalunya. Esclar que ho té difícil per ser el president que ocupi el Palau de la Generalitat els pròxims quatre anys. Però dilluns, el president del Parlament comunicarà a l'opinió pública que la majoria de la Cambra ha proposat la seva candidatura i, en conseqüència, li demanarà que es presenti a la sessió d'investidura. Una cosa que Madrid ha provat d'evitar tant sí com no sense aconseguir-ho.
L'Estat haurà d'arremangar-se per evitar-ho en algun moment del procés parlamentari que s'obrirà: a l'inici, al mig o al final. Entre altres coses, perquè la Mesa de la Cambra acabarà validant en el ple que se celebri a l'efecte la seva participació, bé sigui per persona interposada, utilitzant les noves tecnologies, o mitjançant una tercera fórmula que es pugui estar estudiant. Quan Roger Torrent anunciï la candidatura de Puigdemont, el president no estarà a Brussel·les, la ciutat en què s'ha refugiat després de l'aprovació del 155 i l'entrada a presó del Govern dictada per la justícia espanyola. El president abandonarà unes hores Bèlgica per desplaçar-se a Copenhaguen on pronunciarà una conferència a la Universitat i celebrarà una trobada al Folketing, el parlament unicameral de Dinamarca.
El moviment de Puigdemont està molt calculat: després que Espanya hagués de retirar l'euroordre a Bèlgica davant del temor a un fracàs internacional, no sembla que en cursi ara una de nova a Dinamarca, ja que s'arrisca a un resultat similar. El president vol mesurar la reacció de l'Estat, implacable a Espanya, timorat a Europa. De passada, estableix una mena de corredor europeu de seguretat entre Bèlgica i Dinamarca que li facilita la mobilitat al continent de què ha mancat fins ara; pot defensar la causa catalana al món i retrobar-se amb els diputats danesos, que han jugat un paper de suport internacional en els últims mesos a Catalunya i que fins i tot van enviar una carta al Govern espanyol instant-lo a negociar.
Un últim apunt, Puigdemont és avui un actor de la política internacional que es mou entre l'insult dels mitjans de Madrid i l'expectativa que desperten els seus moviments als mitjans internacionals. S'ha vist aquest divendres quan ha anunciat la voluntat de dirigir Catalunya des de Bèlgica i el seu desplaçament a Copenhaguen. La reacció ha estat immediata. No és estrany que Madrid es desesperi davant d'un polític capaç de traçar escenaris diferents a cada moment i d'obrir carpetes i plantejar-los problemes quan menys s'ho esperen. I mentre uns es regiren entre indignats i irritats, Puigdemont agafa rumb al Parlament de Dinamarca. Caram!