El govern basc i el PNB rebran en les pròximes hores un important baló d'oxigen de Pedro Sánchez i el govern espanyol en forma de traspàs de la gestió econòmica de la Seguretat Social, una autèntica joia de la corona per a un executiu que té com cap altre tots els ressorts econòmics perquè Euskadi funcioni. Llegir aquesta notícia —de la qual, òbviament, m'alegro pels bascos i les basques que notaran immediatament la millora— al costat de la discussió sobre la data de la reunió de la taula de diàleg entre els governs espanyol i català no fa sinó deixar a la vista com de minúscula pot ser la política i posar davant del mirall la crua realitat: tant li fa que l'inquilí de la Moncloa sigui del PP o del PSOE, sempre el govern basc, o, el que és el mateix, el nacionalisme basc, acaba traient un tall enorme de les negociacions que manté, mentre que el nacionalisme català abans o l'independentisme ara troba la porta sempre tancada a totes les seves reclamacions.

I no és qüestió de qui hi ha al capdavant de la Generalitat o del procés d'independència iniciat pel govern català, ja que això només afecta les presidències de Quim Torra i de Carles Puigdemont. Fins a l'any 2012, la presidència d'Artur Mas tenia el suport al Parlament del PP i era exactament igual. Abans li va succeir a José Montilla i prèviament a Pasqual Maragall: cap dels dos presidents socialistes no va tenir un caramel tan llaminer com la gestió de la Seguretat Social. Estem parlant d'un mapa autonòmic tancat i barrat per a Catalunya des de Madrid a partir de l'any 2000 i la majoria absoluta d'Aznar. O sigui, ara en fa vint anys, i ni l'aposta del nou Estatut no va ser capaç de ser complerta per l'Estat, que el va desmuntar peça a peça.

Vostès, que són lectors intel·ligents, s'imaginaran que a partir de l'anunci que ha fet la secretària general del PSE-PSOE, Idoia Mendia, hi ha una autèntica guerra civil d'autonomies del PSOE i del PP criticant la transferència al País Basc. O una oposició frontal del PP i Ciutadans a la mesura, utilitzant els clàssics arguments de la ruptura de la unitat d'Espanya. Per molt menys a Catalunya hem assistit a uns espectacles al Parlament que només es justifiquen per generar un fals relat sobre les reivindicacions catalanes en infraestructures, finançament autonòmic o traspassos de competències. Per no dir, la reclamació el 2012 d'un sistema de finançament autonòmic que s'assemblés al concert basc i que va rebre un sonor cop de porta de la Moncloa, amb els grans partits del Congrés dels Diputats aplaudint d'allò més, i que va precipitar d'una manera irreversible la situació política actual existent a Catalunya.

Sempre he envejat la unanimitat dels partits bascos —des del PP a Bildu— plantejant sense fissures el traspàs de competències. Cap partit a Euskadi no es planteja renunciar al concert o qüestionar-lo, i Ciutadans, que s'hi va atrevir en algun moment, és una formació gairebé clandestina, ja que no té cap representació institucional ni al Parlament basc ni en cap dels ajuntaments. Més d'una vegada s'ha dit que les coses serien diferents per a Catalunya si les unanimitats fossin més grans: radicalment fals. L'Estatut va arribar a Madrid amb el 90% de suports de la Cambra catalana i va ser convenientment retallat fins a deixar-lo irreconeixible. Caldrà concloure, per tant, que el problema no és tant aquí com allà. I, sense entendre això, és molt difícil arribar a orientar mínimament el problema.