Tarragona hauria d'haver renunciat a organitzar els Jocs Mediterranis si no estava preparada, perquè el mal causat a la imatge de la ciutat comença a ser important i el cúmul de desastres organitzatius de tota mena inabastable en un text com aquest. El cert és que ni amb l'any de més per a la seva materialització ―els Jocs estaven previstos per al juny del 2017―, la comissió organitzadora de l'esdeveniment no ha estat capaç de superar primer el partidisme en un esdeveniment esportiu internacional i després la mera logística d'una celebració amb diverses subseus.
La presència permanent de grades buides, himnes de països que no sonen i han de ser interpretats per les delegacions presents, autoritats que arriben amb retard al lliurament de medalles, un conductor d'un cotxe oficial que atropella un nen de cinc anys ―el pronòstic és greu― i en surt fugint, la vaga dels àrbitres de lluita perquè no se'ls han pagat dietes... i podríem continuar. Tanmateix, no cal. El fiasco és tan evident i tan nociu per al país que cal esperar que quan finalitzin els Jocs s'adoptin les mesures pertinents i s'exigeixin responsabilitats a tots aquells que han tapat la seva incompetència darrere de la bandera espanyola.
Perquè els Jocs Mediterranis a Tarragona anaven d'això: un plató semibuit atapeït de banderes espanyoles a la cerimònia d'inauguració a l'estadi tallant d'arrel qualsevol presència que pogués esvair la imatge d'una Catalunya inexistent.
Tant esforç a aconseguir-ho, arribant a l'extrem de traficar amb les entrades en funció de la ideologia del receptor, ha vorejat el ridícul. Potser no ho reconeixen i fins i tot interessadament s'amagui. Però és un mal negoci vincular Tarragona i fracàs. I durant molt temps serà així.