Com en totes les crisis econòmiques, el que més costa és aterrar a la dura realitat. Ja va passar en l'última de 2008 que es va negar i es va negar fins que va ser inevitable. Aquesta vegada està passant el mateix encara que, per fi, sembla que ja no queda economista de prestigi que negui l'evidència després d'una suma d'indicadors que no fan més que reflectir el que ja eren símptomes de principis d'any, sinó abans, i que ara s'han vist reforçats. Des del Brexit fins a l'escalada comercial entre la Xina i els Estats Units; des de la disminució de la velocitat de creixement de l'economia alemanya a l'alarma a les borses; des del retrocés del nivell de producció dels països de la UE fins a l'inusual comportament dels bons del Tresor nord-americà que ja donen a llarg termini (deu anys) menor rendibilitat que els de curt termini (dos anys). Podríem seguir, però seria en la mateixa direcció.

Mentre els economistes es debaten en tres qüestions fonamentals, si començarà en aquest quart trimestre o a començaments de 2020, si serà llarga o curta i si serà tan profunda com l'última, aquí el govern espanyol en funcions segueix a la lluna de València. Pedro Sánchez gaudint de les seves vacances a Doñana i no sabem res dels plans de contingència que hauria d'estar preparant la ministra d'Economia, Nadia Calviño, una vegada les seves aspiracions d'ocupar la direcció general de Fons Monetari Internacional van topar de cara amb la realitat i Espanya va haver de retirar la seva candidatura davant de la falta de suports.

Tres són els temors de l'economia espanyola: el deute públic espanyol absolutament disparat, per sobre del 100% del PIB i creixent; la retirada d'estímuls a l'economia espanyola, amb un BCE que no li prestarà diners i li exigirà tornar els diners que li ha deixat amb els interessos i la nul·la capacitat per adoptar plans de xoc, ja que per davant hi ha una nova investidura de Pedro Sánchez i no pot anar-hi amb retallades econòmiques. Per molt que no els agradi sentir les autoritats espanyoles, res no s'ha après de l'anterior crisi econòmica, la fragilitat és la mateixa sinó major i només cal esperar quan diran la veritat als ciutadans.

En clau catalana poc es pot esperar de carpetes que s'haurien de desbloquejar: el nou sistema de finançament autonòmic haurà de continuar esperant, encara que estigui vençut des de desembre de 2013; els pressupostos generals hauran d'adaptar-se a aquesta realitat i haurem d'anar oblidant les inversions en infraestructures que són urgents; i veurem un Sánchez que farà com Mariano Rajoy i com abans Zapatero, noves retallades a l'estat de benestar. Depèn de com, no serà Sánchez qui no buscarà l'acord amb Podemos. Serà Pablo Iglesias que no podrà assumir la política econòmica que li imposarà Europa a Espanya.