El 10 d'abril del 2018, han passat més de dos anys, l'informatiu de la cadena de televisió Tele 5, el més vist a Espanya, obria el seu programa de la següent manera: "Cop policial als Comitès de Defensa de la República. La Guàrdia Civil ha detingut la qui seria la coordinadora dels atacs violents que van provocar talls en diferents carreteres de Catalunya per Setmana Santa que van deixar atrapades durant hores milers de persones. La dona està acusada de liderar aquests comitès i se li imputen els delictes de terrorisme i rebel·lió". L'endemà, el diari ABC titulava a tota portada i amb una foto de Tamara Carrasco entre agents de la Guàrdia Civil el següent, posat entre cometes, atribuïble per al rotatiu a una frase seva en gravacions obtingudes de manera molt poc legal: "Si parem el port de Barcelona seria brutal". Podríem enumerar diversos mitjans d'informació més, ja que molts d'ells van comprar la versió de la Guàrdia Civil, una cosa que, d'altra banda, ha succeït en múltiples ocasions aquests anys. Ja se sap: qui imposa el primer relat s'emporta el gat a l'aigua, en un moment en què poques coses estan menys en discussió que contra l'independentisme s'hi val tot.

Des d'aquell dia, Tamara Carrasco ha patit un autèntic calvari per comissaries i jutjats de Catalunya i Madrid: el trasllat a la capital d'Espanya, ja que en contemplar-se els delictes de terrorisme i rebel·lió la investigació depenia de l'Audiència Nacional. No seria fins al novembre que el magistrat Diego de Egea canviaria la qualificació per una altra de delicte de desordres públics i enviaria el sumari als jutjats catalans, encara que li mantenia l'obligació de continuar confinada al seu municipi, Viladecans, circumstància que es va prolongar fins a finals de maig del 2019, data en què el jutjat número 24 va aixecar el manteniment del confinament. I finalment: la sentència absolutòria del delicte de desordres públics aquest dimarts. Gairebé 29 mesos han transcorregut entre l'inici del malson de la detenció i el final del trajecte judicial.

Un final feliç?, pensaran alguns. No és cert. El mal fet és enorme i irreparable, ja que fins a aquest desenllaç final hi ha hagut de tot, però per sobre de qualsevol altra cosa, un acarnissament només explicable per la causa general oberta a l'independentisme i la voluntat d'aturar qualsevol protesta i el dret de manifestació, buscant emmarcar-la en els delictes de terrorisme i rebel·lió. Tamara Carrasco tenia a casa seva, quan la Guàrdia Civil hi va irrompre, pel que sembla, un xiulet i una careta del president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Amb aquests vímets es va construir una causa judicial i se li va prohibir durant més d'un any abandonar la ciutat on viu. Contra un altre membre dels CDR, Adrià Carrasco, que va marxar a Bèlgica quan la Guàrdia Civil estava a punt de detenir-lo a seva casa a Esplugues per talls dels peatges de la Roca del Vallès i de Vallcarca, també es va dictar inicialment una ordre de recerca i captura per terrorisme i un any després els càrrecs serien rebaixats a desordres públics.

Són massa casos els que han acabat així, amb una sentència exculpatòria perquè no hi havia per on agafar les acusacions. No parlarem de casos jutjats i amb sentències absolutament desproporcionades i que un dia Europa esmenarà. Tard, però ho farà. Davant tota aquesta fúria repressiva de l'estat espanyol, que cada vegada és més coneguda internacionalment, val de molt poc la creació de grups d'experts per millorar la imatge d'Espanya a l'estranger com el que aquest dilluns ha anunciat la ministra d'Afers Exteriors, Arancha González Laya. La reputació d'Espanya ja va provar de millorar-la Josep Borrell amb el bunyol d'España Global, avui destinat a altres menesters, però que va actuar com a ariet del govern a l'estranger durant un temps. És molt més senzill i barat: acabeu amb la repressió.