Expliquen a Madrid que, mentre Mariano Rajoy passava aquell vespre de la moció de censura en un restaurant proper a la plaça de la Independencia, intentant oblidar durant més de vuit hores el desastre que li queia al damunt, l'exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría feia una vegada més el que ha estat més comú en ella els darrers anys: trair el seu cap. Ho havia fet tantes vegades que, segurament, va oblidar que a Rajoy se'l pot doblegar en moltes coses, però mai si es tracta de plantejar-li la dimissió com a president del govern. Un simple "enretira't, que m'hi poso jo" al qual Rajoy, òbviament, es va resistir. A Catalunya sol interessar poc què passa en la política de Madrid, però la millor manera de batre els teus adversaris sempre és conèixer-los, i el cas de l'exvicepresidenta, avui desproveïda de la cort d'aduladors, també catalans, és simplement la història d'un descens als inferns quan més a prop es pensava que ho tenia tot.

La gran manefla del diàleg fake, que només hi va haver en els mitjans de comunicació que ella controlava directament o en els que havia delegat en la totpoderosa María González Pico —fonamentalment, els catalans; un dia caldrà parlar de la Pico— és juntament amb Albert Rivera la gran perdedora de la moció de censura. I això que SSS ho tenia tot molt ben organitzat: Rajoy era al final de la seva carrera, que ella mateixa havia precipitat, la seva interlocució amb les empreses de l'Ibex-35 era magnífica, el partit estava en una letargia profunda i Rivera ensenyava les dents. Però, al final, li han fallat bascos i catalans. Justament els dos espais polítics que sempre ha menyspreat, dels quals no ha comprès res i amb els quals ha pretès tenir únicament una relació de submissió.

SSS havia armat un exèrcit d'advocats de l'Estat per fer la política del govern. No hi havia iniciativa política que no desmuntés durant més de sis anys darrere d'una legió de petits enarques, a imitació de l'École Nationale d'Administration de París. Ells manaven i no hi havia política possible. En aquests anys de dura pugna entre Madrid i Barcelona, en l'única cosa en què ha anat a totes ha estat armar el bloc polític del 155. Un dia, potser, Miquel Iceta explicarà algunes de les confidències que es feien a la Moncloa o potser també a Barcelona, i que ara han quedat sobtadament interrompudes. Iceta és més llest que SSS i, encara que no sap de lleis, sap de política. Ha fet la travessia del desert del PSC i ara, encara que té massa plom a les ales, confia a començar a enlairar-se, que vol dir, en el seu cas, començar a robar vots a Ciutadans.

Potser per això, des del PSC s'ha donat un únic consell a Pedro Sánchez: entrar el mínim possible al drap amb el PP i Cs en la qüestió catalana i parlar com més aviat millor amb el president Quim Torra. D'aquesta primera cita —amb presos i exiliats a sobre de la taula— dependrà que el nou govern espanyol pugui guanyar altura i arribar, almenys, fins a les municipals i les europees.