Aquests darrers dies de juliol, les coses han quedat clares amb vista al curs polític que s'iniciarà al setembre: Pedro Sánchez mou peça i atén el full de ruta de l'independentisme català o es veurà abocat a convocar eleccions i, previsiblement, a tornar el poder al PP de Pablo Casado en un govern, aquesta vegada sí, en coalició amb Ciutadans. En contra del seu desig, aquestes últimes dates ha comprovat que la interlocució amb l'independentisme i sobretot amb un dels actors, el PDeCAT, s'ha alterat substancialment i a sobre de la taula tan sols hi ha presos, exiliats i referèndum.
Esquerra Republicana i el PDeCAT tenen una minoria de bloqueig que estan disposats a fer servir. El president Quim Torra no només va arribar a la Moncloa amb una ampolla de ratafia, sinó amb un guió inflexible de les coses que interessaven al Govern després de l'estiu. El vicepresident Pere Aragonès va fer igual en la reunió amb la vicepresidenta Carmen Calvo i la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero. El govern espanyol, ufà perquè s'atenia la vella reivindicació catalana de passar a través del Fons de Liquiditat Autonòmica els crèdits a curt que vagin vencent a llarg termini, va comprovar in situ que la legislatura catalana no anava d'això. Aquesta setmana, les converses amb ERC i el PDeCAT han rematat la situació: deures per a Sánchez a l'estiu i inici de solució o eleccions abans de les municipals.
A més a més de tot això, el PSOE té la necessitat de presentar uns pressupostos generals de l'Estat que ja hauria d'estar elaborant i per als quals no té suports. Tret que tots dos governs, l'espanyol i el català, aïllin la necessitat de pressupostos que tenen i es donin un suport puntual en aquesta qüestió. És una jugada perillosa, que no desitja cap de les dues parts. A Catalunya, sobretot, perquè l'aliat hauria de ser la CUP. Però potser veurem més aviat que tard que el PSC s'hi ofereix. Sánchez necessita resistir com sigui i Iceta ja ha demostrat que sap moure's en qualsevol salsa.