Una disputa que té molt a veure amb la sobirania i la manera com entén Espanya la seva pertinença a Europa ha propiciat aquest cap de setmana una col·lisió entre els governs català i espanyol arran del foc en l'Alt Empordà, en les immediacions de Llancà, que ha cremat més de 450 hectàrees i que ha estat actiu durant tres dies. El conflicte té el seu origen en la petició de la Conselleria d'Interior i del director general de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvament de la Generalitat, Joan Delort, que va demanar l'executiu espanyol que reclamés ajuda a França perquè dos potents hidroavions que estaven aterrats a Perpinyà poguessin desplaçar-se a ajudar a controlar el foc. L'explicació de Delort no podia ser més clara: els hidroavions francesos estaven a quinze minuts de l'incendi, tenien una capacitat operativa molt alta i serien, sense cap mena de dubtes, els primers en arribar al lloc dels fets i ajudar a controlar l'incendi.

Per aquestes coses que només succeeixen a Espanya, el govern de Pedro Sánchez va descartar aquesta opció sense cap mirament i el ministeri va preferir enviar mitjans procedents d'Osca, Pollença o Saragossa abans que demanar ajuda a les autoritats franceses. Curiosa manera d'entendre la pertinença a la Unió Europea i de solucionar una situació que, si d'alguna cosa no va, és de fronteres, de banderes i d'hectàrees cremades. I, en canvi, sí que va d'ajuda internacional, cooperació europea i vides humanes. Perquè sí, no s'ha hagut de lamentar, per sort, la pèrdua de vides humanes, però en el moment en què es va adoptar per part del ministeri aquesta absurda decisió no es podia dir del cert que no s'acabaria descontrolant i la tramuntana, que ha bufat ratxes important aquests dies, no acabaria fent de les seves.

Per sort, a les vuit de la nit d'aquest diumenge, els bombers han donat per controlat l'incendi forestal de Cap de Creus que ha afectat, a més de Llancà, els municipis de Selva de Mar i El Port de la Selva i les 350 persones de les urbanitzacions afectades podran tornar progressivament a les seves cases. No és la primera vegada en els últims anys que el ministeri es resisteix a demanar ajuda a les autoritats franceses, com han suggerit les autoritats catalanes, en una actuació que té un punt de mesquina i de provinciana. Com si a l'hora d'intentar controlar un incendi hi hagués equips nacionals i no bombers professionals experts en el coneixement del terreny i les condicions més òptimes per actuar.

Acostumats com estem a observar com de difícil és acordar qualsevol tipus de progrés de l'autogovern amb el govern espanyol —òbviament és impossible qualsevol tipus d'acord que de resposta al conflicte polític a al pacte fiscal ja que sempre surt la Constitució pel mig—, amb excuses cada cop més estrambòtiques, aquesta dels hidroavions francesos hauria de figurar en el Guinness de l'estupidesa d'un Estat centralista i antiquat. Incapaç de comprendre des dels seus despatx a 600 quilòmetres que Perpinyà era just al costat de l'incendi, encara que hi hagués una frontera pel mig.