És molt possible que ni en els moments més optimistes dels últims temps, Artur Mas i Gavarró, 129è president de la Generalitat (2010-2016), hagués pensat que podia deixar la presidència del PDeCAT en una situació més dolça per a la seva formació política: després de la victòria de l'independentisme en les eleccions del passat 21 de desembre i havent aconseguit la primera posició, en aquest disputat espai ideològic, la candidatura de Carles Puigdemont de Junts per Catalunya davant Esquerra Republicana. Si el 9 de gener del 2016 s'apartava de la presidència de Catalunya per la imposició de la CUP de no acceptar-li una tercera legislatura en el càrrec, aquest 9 de gener del 2018 s'allunya de la direcció honorífica del partit havent tingut, per una vegada, un cop de sort.

En aquests últims mesos havia compartit reflexions sobre la seva decisió, que ara ja és pública, i en totes les seves equacions l'escenari era francament pitjor, ja que el PDeCAT ni s'enlairava electoralment, ni era actor polític de l'escena catalana. El partit tenia, sobretot, passat. I, en alguns aspectes, un pesat llast vinculat a casos de corrupció de la desapareguda Convergència, de la qual Mas havia estat secretari general i després president des de l'any 2000. El futur de la formació política creada a l'abadia de Montserrat el 1974, el que fos, el va dinamitar Jordi Pujol amb aquella confessió de juliol del 2014 i que a la fi acabaria obrint una fossa en la seva històrica base electoral.

Mas tanca una segona porta de la seva vida pública per preparar la seva defensa judicial pel 9-N i per l'1-O, el primer ja jutjat i condemnat pel TSJC —falta que el Tribunal Suprem faci firmi la sentència— i el segon en fase d'instrucció i en el qual ja ha estat citat com investigat, però en el qual probablement també serà jutjat pel Suprem. A més, també per la consulta participativa del 9-N, ha de fer front a l'acusació del Tribunal de Comptes, que li ha embargat, entre altres coses, el seu habitatge. Malgrat tot, com ell mateix ha recordat, la seva marxa no es pot considerar una retirada de la política, ni irreversible en el llarg termini. No és cert que pel mig hi hagi una esmena, ni que sigui parcial, a la política de Puigdemont. Mas va viure l'ombra allargada de Pujol mentre governava i des del primer dia va deixar clar que ell donaria la seva opinió si l'hi demanaven i si no s'atindria al que Puigdemont decidís. I ho ha complert.

Això no vol dir que hagi estat d'acord en tot en aquests convulsos últims mesos amb el president Puigdemont però les discrepàncies que hi hagi hagut ni les expressava en off the record, ni tampoc en cercles reduïts. Per als qui agradi escorcollar cada una de les seves paraules en el seu comiat, i Artur Mas no té fama de ser un polític que improvisa, potser valdria la pena quedar-se amb una de les seves frases: "He estat un polític que primer ha pensat en el país, segon en el partit i tercer en la persona". I aquí va acabar.