Amb la compareixença a la Ciutat de la Justícia dels primers responsables policials de la desproporcionada violència de l'1-O s'ha posat de manifest com n'és d'important tenir a l'abast una estratègia a l'hora de fabricar un relat que acabi anul·lant o qüestionant la veritat dels fets. Davant les dades oficials que més d'un miler de persones van haver de ser ateses pels equips mèdics de lesions per l'actuació policial, l'Estat espanyol va establir tres dics de contenció: la intervenció policial va ser proporcionada, els lesionats van ser molts menys dels que va dir la Generalitat i moltes de les esgarrifoses imatges difoses estaven manipulades. Vaja, eren fake news. Hi va haver fins i tot un ministre d'Exteriors que ningú ja no recorda i que responia al cognom Dastis que així ho va assegurar en sengles entrevistes a la BBC i Sky News i va topar amb la perplexitat de la primera i una severa reprimenda de la segona.

La mentida de l'Estat no va superar el Pirineu però era des del principi de consum intern. Aquells efectius de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia que van abandonar durant diverses setmanes els seus llocs de destinació encoratjats per autoritats i comandaments entre cants patriòtics i crits de A por ellos i que van tenir, a més, el suport de Felip VI, elogiant la seva actuació i allunyant-se irreversiblement de la majoria dels catalans, van comprendre des del primer moment la importància de la seva missió. Potser per això, a falta d'ordres concretes, ni tan sols va caldre una directriu específica per treure la porra i n'hi va haver prou amb una instrucció prèvia: "Si no podien realitzar el que se'ls havia encarregat [retirar les urnes dels col·legis electorals], havien de carregar". Mans lliures, autonomia i discrecionalitat.

Res del declarat pels primers responsables policials citats al jutjat no ha tingut, tanmateix, l'impacte de l'inspector del CNP davant d'una foto que es va fer viral i va donar la volta al món d'una dona de cabells blancs, amb el rostre i les mans ensangonades. Una imatge terrible de la desproporcionada intervenció policial. Mariano Rajoy potser explicarà algun dia que van ser les pressions de les cancelleries europees les que van aturar el bany de sang que hi havia a molts col·legis electorals. Perquè va ser això: un bany de sang de cossos en actitud pacífica davant una policia extremadament violenta amb el resultat de ferits ja comentat.

Sí, era sang. No presumpta sang, ni pintura vermella. No va ser una performance, ni una obra de teatre. Els càrrecs polítics que ho van permetre per activa o per passiva han quedat marcats per sempre. Alguns encara es mouen com zombis al teatre que moltes vegades és la vida política. Venir ara a dir que potser era pintura vermella i no sang és una estratègia de defensa per amagar una realitat punyent que molts catalans no oblidaran mai.