L'aclaparadora derrota de la proposta de quatre dels represaliats més significatius del PDeCAT, tres d'ells a la presó de Lledoners i un a l'exili a Brussel·les, que pretenia harmonitzar l'aterratge de dirigents, quadres i militants en la nova formació de Junts per Catalunya sense quotes ni vets suposa l'inici de l'explosió —descontrolada?— de la formació creada per Artur Mas el 2016. El que semblava gairebé impossible ha succeït i la proposta d'última hora firmada per Jordi Turull, Josep Rull, Quim Form i Lluís Puig, que tenia l'aval del president Carles Puigdemont, dels consellers Meritxell Budó, Miquel Buch i Damià Calvet així com la comprensió del president Mas, i que no pretenia cap altra cosa que sumar abans que restar en un espai tan atomitzat com és el del món postconvergent, ha sortit aquest divendres estrepitosament del carril i ha topat de cara amb la tossuda realitat. La votació és clara i contundent: 15 vots en contra, cinc a favor i tres membres que no han votat.

Un resultat que fa miques els intents de tornar a ajuntar el que s'ha anat trencant durant massa temps, tant afectivament com políticament, i que molts dels implicats ja visualitzen, almenys en calent, com el més semblant a un suïcidi polític mesos abans de les eleccions catalanes que, ara sí, poden quedar situades abans que acabi aquest any. Encara que l'executiva del PDeCAT es va obrir també a continuar negociant amb Jordi Sànchez i la Crida un acord, sembla difícil que pugui assolir-se després de l'estrepitós resultat produït. I més, tenint en compte que, després de tants mesos, les negociacions continuen molt encallades i sense avenços significatius. Aquesta situació de bloqueig és la que pretenien canviar els presos i exiliats del PDeCAT i és la que ha saltat pels aires.

Uns i altres hauran d'extreure internament lliçons d'aquest resultat, que, més enllà de l'aritmètica, òbviament molt dura per als perdedors, s'explica per les resistències del PDeCAT que en la nova formació política no hi hagi quotes en càrrecs i llistes si s'hi acaben dissolent a curt o a mitjà termini. D'aquí la defensa que fan de la coalició electoral que els confereix autonomia organitzativa i llocs a les candidatures per a les eleccions. El model proposat s'assemblaria a l'antiga coalició de Convergència i Unió, una fórmula en la qual ells ja acceptarien ser Unió però en la qual, com succeïa amb els democristians, es resisteixen a perdre les seves sigles, la seva autonomia política i passar a ser Convergència. També els associats, que no han participat, òbviament, de la votació de l'executiva del PDeCAT i que hauran de decidir si maniobren perquè un consell nacional o una assemblea extraordinària rectifiqui, arribat el moment, el rumb fixat.

En qualsevol cas, és bastant obvi que l'actual direcció del partit, amb el seu president David Bonvehí al capdavant, ha jugat les seves cartes, ha fet un pols intern i n'ha sortit triomfadora. També que han decidit fer creu i ratlla de la breu història de la formació i deixar de banda els seus actius polítics més importants que no són altres que els seus dos presidents de la Generalitat, els seus presos i els seus exiliats. Si a això unim el gruix dels seus consellers al govern Torra, la direcció del PDeCAT haurà de posar molta imaginació per explicar als seus associats com s'ha pogut arribar a aquesta situació.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat