La decisió de la Mesa del Parlament de mantenir l'escó del diputat de la CUP per la circumscripció de Lleida Pau Juvillà no atenent la instrucció donada per la Junta Electoral Central i elevant el cas al Tribunal Suprem és una decisió encertada. Que s'ajusta a dret i que corregeix, en la mesura del possible, l'error com una casa de pagès que va cometre l'anterior Mesa de la cambra en precipitar sense cap opció la pèrdua de l'escó del llavors president de la Generalitat, Quim Torra. La determinació de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ha tingut en aquesta ocasió el suport d'Esquerra Republicana, Junts per Catalunya, la CUP i els comuns i fins i tot el PSC se n'ha abstingut, deixant soles en el no les tres dretes de sempre: Vox, Ciutadans i PP.

Encara que no hi ha dubte que el Tribunal Suprem acabarà validant la decisió primer del TSJC i més tard de la JEC i Juvillà es veurà abocat a quedar-se sense escó a menys que la Mesa del Parlament no faci un exercici de desacatament, una cosa que sembla difícil, però caldrà esperar al moment que passi per conèixer si és així o no, el que és imprudent i políticament nefast és renunciar a emprendre qualsevol procediment judicial. L'arbitrarietat del TSJC condemnant el diputat Juvillà per tenir uns llaços grocs penjats a la seva finestra de l'Ajuntament de Lleida només és comprensible en el marc de la repressió a l'independentisme català. No hi ha cap altra explicació plausible i té tot el sentit del món no posar-ho fàcil a la justícia i mirar de completar un nou dossier que, en el futur, pugui ser substanciat per la justícia europea.

Vist el que la Mesa del Parlament ha fet per preservar l'escó de Juvillà sembla gairebé inexplicable el que va passar amb Quim Torra i com es va lliurar amb safata des de la segona institució de Catalunya l'acta de diputat del president de la Generalitat fa ara casualment dos anys. Com també costa d'entendre que Junts per Catalunya es quedés sola defensant el manteniment dels drets parlamentaris del president Torra i que fos el secretari general del Parlament, Xavier Muro, qui donés instruccions als serveis de la cambra perquè li retiressin amb caràcter immediat l'acta de diputat. Valdria la pena saber per què a l'anterior Mesa, ERC i el PSC ―que amb Junts i Ciutadans eren els únics partits amb representació a l'òrgan de govern de la Cambra― no van mantenir una posició idèntica a la que ara han tingut en el cas de Juvillà; o per què els comuns i la CUP, que no eren a la Mesa però sí que tenien representació parlamentària, no van fer el mateix.

La política té, i no és el primer cas, camins d'anada i tornada. Es veu en l'escabrós tema de les llicències per edat al Parlament que ha acabat sent una via perquè els funcionaris es poguessin jubilar als 60 anys, conservessin íntegre el seu sou, no haguessin de tornar a treballar i mantinguessin la seva plaça. Tot això amb un cost anual d'1,7 milions d'euros i que ningú no ha estat capaç d'explicar sense posar-se vermell i demanant disculpes. Tretze anys ha estat vigent aquesta martingala, quatre presidents del Parlament pel mig, fins que ara se li ha posat punt final. Per què ha passat? Com és que no s'havia socialitzat la informació? Per què tanta opacitat? És això el que crea desafecció i benvingudes siguin les correccions encara que sigui massa tard.