Tot i que la directiva del FC Barcelona ha fet esforços ingents per rebaixar la catalanitat del club, la seva singularitat com una institució que és sens dubte més que un club, per història i per desig dels seus socis i aficionats, en cada partit que es juga a l'estadi es penja a la segona galeria una pancarta a l'inici del partit que té a veure amb l'excepcionalitat que viu Catalunya. En la d'aquest dissabte s'hi podia llegir: "Self-determination is a right, not a crime" (L'autodeterminació és un dret no un crim). La pancarta pretén cridar l'atenció, en aquest cas, amb el judici de l'1 d'octubre que se celebrarà al Tribunal Suprem a partir del proper dia 12.

Que el Barça no ha estat a l'altura durant tot aquest temps és una obvietat. No es tractava de pronunciar-se o no a favor de la independència, però sí almenys d'expressar una mínima empatia cap al Govern de Catalunya destituït i els membres del qual o són a la presó o a l'exili. De fet, fins fa molt poc, fa un parell de setmanes, ni el president del Barça ni cap dels seus vicepresidents no s'havien apropat a cap dels tres centres penitenciaris en què hi havia distribuïts els nou presos polítics. I quan ho va fer, va necessitar el paraigua d'un projecte de la Fundació del Barça per ajudar els nens que tenen els seus pares a les presons.

No ha estat aquest l'únic gest que tendia a prendre distància. El mes de maig passat es va canviar el protocol de la llotja del Camp Nou per desplaçar el president de la Generalitat, Quim Torra, que, des de l'època en què va ser president del Barça Raimon Carrasco, tots l'havien mantingut primer amb Tarradellas i després amb Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont. Sis presidents de la Generalitat i uns altres sis del Barça i quaranta anys entre cedir la presidència del partit al president de la Generalitat i arrabassar-la-hi sigil·losament. Un altre exemple: progressivament li ha caigut al capità del Barça en molts partits el braçalet amb la senyera i s'ha substituït per un altre amb els colors blaugrana.

El Camp Nou és el camp dels barcelonistes, és clar. I tots tenen dret a defensar les opcions que els vingui de gust. Però la directiva ha de saber interpretar la majoria, representar el club. Adoptar posicions encara que de vegades sigui incòmode. La diferència entre un club propietat d'un adinerat rus, xinès, dels Emirats Àrabs, Singapur o de tants altres països o que els seus socis siguin els propietaris de l'entitat rau justament en això. Així de senzill i així de difícil.