La decisió de la Junta Electoral Central respecte a la pèrdua immediata de l'escó de diputat al Parlament de Catalunya del president Quim Torra és una arbitrarietat jurídica colossal, està fora del seu marc estricte de competències, a menys que no se'n faci una interpretació molt extrema i, sens dubte, controvertida, de la legislació vigent. I, finalment, vulnera l'Estatut d'Autonomia de Catalunya al seu article 67, que estableix que el president de la Generalitat només pot ser cessat amb sentència ferma.
En aquestes condicions, la decisió de la JEC pot tenir moltes interpretacions i en aquestes primeres hores hem sentit que era un cop d'Estat o una humiliació inacceptable, una cacicada més de dels poders de l'Estat espanyol, un cop a la democràcia o una restricció dels drets fonamentals del president de la Generalitat.
Però, més enllà de les valoracions, hi ha un fet incontestable: el 131 president de la Generalitat és apartat del seu càrrec d'una manera irregular i un organisme administratiu de l'Estat el fulmina, com abans va fer el Senat espanyol amb Carles Puigdemont i com abans van perseguir el Tribunal Suprem i el Tribunal de Comptes Artur Mas. La repressió no és el passat, és el present més descarnat.
I no sembla que hi hagi cap altra decisió mínimament digna i a l'altura de l'embat plantejat per la JEC a la principal institució de Catalunya que la desobediència cívica, consensuada i enèrgica de totes les institucions del país. Perquè la dignitat democràtica no té bàndols sinó només servidors davant d'un abús d'aquesta naturalesa. Si això es fa així, el Suprem probablement acabarà rectificant la Junta Electoral i, si no, serà, més tard, la justícia europea. Tot, abans que la JEC, des de la seva talaia de vidre, decideixi qui és el president de la Generalitat. I, mitja hora després, que Oriol Junqueras no té immunitat, digui el que digui el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.