La sortida en bloc de la dreta política i mediàtica contra l'acord assolit al Parlament de Catalunya per tirar endavant una nova llei del català, que pugui arribar a encaixar amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que estableix quotes del 25% a les escoles catalanes, demostra fins a quin punt l'ofensiva per desarmar la llengua pròpia de Catalunya és una campanya conscienciosa pensada, desenvolupada i treballada des de Madrid. El Parlament, amb una majoria propera al 80% i que inclou PSC, Esquerra, Junts i En Comú Podem, ha fet puntes de coixí amb un text interpretable per uns i per altres de diferent manera. Només el temps permetrà saber si s'ha posat simplement un esparadrap a una ferida molt més profunda o, al contrari, s'ha aturat la invasió judicial als programes educatius de Catalunya.

Òbviament, amb la nova llei el català està pitjor que abans, però això ja se sabia des que el TSJC va imposar que un 25% de l'educació fos en castellà. Una cosa que, d'altra banda, és una fal·làcia, ja que en molts, molts centres d'ensenyament, l'educació en català no assoleix el 75% de les classes lectives. La fórmula trobada de definir el català com a llengua d'ús vehicular i el castellà com llengua d'ús curricular és un mínim comú denominador entre els quatre partits signants. I aquí, la satisfacció o insatisfacció va per barris sense que, per exemple, sectors de Junts no continuïn mantenint un punt d'incomoditat. Són potser els de Puigdemont els que més gesticulen entre passadissos, encara que l'opció de quedar-se fora del consens era per a tots ells pitjor.

D'alguna manera, en un tema tan sensible com el català a l'escola, el consens polític ha estat el de les grans ocasions i quan això es produeix és normal que algú pugui no sentir-se satisfet al 100%. L'única alternativa a aquest acord eren dues opcions que cap dels partits independentistes no s'ha atrevit a activar: portar l'acord cap endavant amb una majoria parlamentària inferior, o sigui, prescindir del PSC, o plantejar una acció de desobediència permanent amb un final previsiblement conegut que comportaria inhabilitacions i faria de difícil protecció el col·lectiu de professors i responsables de centres escolars. Encara així, tampoc no assegurava que, a la pràctica, s'hagués pogut realitzar un acte massiu d'oposició al TSJC que hagués invertit la situació, ja que la sentència del 25% està en fase d'aplicació immediata per instrucció dels tribunals.

Encara així, les renúncies que s'hagin pogut fer per tirar endavant el consens polític, han evidenciat els dos mons, en aquest tema i tants altres, entre Catalunya i Madrid. La reacció furibunda des de la capital espanyola a l'acord i les mentides que s'han anat propagant no són més que el reflex que en aquesta matèria no afluixaran la corda i que amb les transaccions polítiques no n'hi haurà prou per desactivar la campanya permanent existent contra el català.

Caldrà veure també si la justícia accepta la modificació aprovada al Parlament o és insuficient ja que, per estrany que sembli al comú dels mortals, l'ús del català a les escoles no es decideix als programes escolars com en qualsevol país civilitzat sinó als tribunals. És una anomalia que a tothom fora de Catalunya li sembla el més normal del món quan no deixa de ser una intromissió que només pot succeir a Espanya, on el poder polític ha perdut poder i el poder judicial l'ha guanyat.