Nova demostració de força. Sense matisos. L'independentisme català, que l'Estat espanyol i el seu govern han provat d'humiliar enviant tots els seus màxims dirigents a la presó o a l'exili, ha fet aquest dissabte una nova demostració de força. De manera pacífica, com sempre, molts centenars de milers de persones arribades dels quatre extrems de Catalunya han ocupat el carrer i han protagonitzat un nou acte de dignitat davant la repressió d'uns, la submissió d'altres i l'equidistància d'aquells que fa dos anys deien que venien a canviar la política i que en tenen prou d'ocupar les millors butaques del poder.

750.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. És possible, fins i tot, que més. Tant li fa. La marea humana que reclamava llibertat per als presos polítics demostra com de compacta i granítica és una reivindicació que l'Estat espanyol ha provat de desarborar i ofegar per tots els mitjans, creient que la faria retrocedir a còpia de mesures repressives i judicials.

La manifestació ha demostrat que l'independentisme continua sent, de molt, el vector més important de la política catalana. L'únic capaç de mobilitzar una ingent massa de ciutadans que no es resisteixen a donar per perduda la batalla democràtica de tots aquests anys. La ignomínia que suposa en ple 2017 tenir una desena de presos polítics repartits en diferents presons espanyoles i el president Carles Puigdemont i quatre consellers exiliats a Brussel·les s'ha convertit en una pluja fina sobre la política catalana. I en motiu d'atenció dels mitjans internacionals que, amb absoluta normalitat, punxen en directe els informatius per explicar la realitat catalana.

I es pregunten què farà el govern espanyol si es repeteix la majoria independentista, cosa que avui sembla més que possible. Tant és així que els comicis del 21 de desembre tampoc no es jugaran al carril dreta-esquerra, sinó a l'independentista-no independentista. També al que separa els repressors dels represaliats. L'independentisme, amb encerts i errors, no s'ha fet fora dels valors que en altres llocs del món són perfectament homologables. Voler negociar per votar no és una anomalia en el món d'avui.

La partida electoral es decidirà en aquest terreny, com els comicis del setembre de 2015. Que vigilin Ada Colau i els comuns, perquè el 21-D no té res a veure ni amb les espanyoles, ni amb la municipals de Barcelona. El fiasco electoral del resultat que van obtenir en la legislatura finiquitada per Mariano Rajoy els hauria de servir per extreure alguna conclusió si no volen repetir el raquític quart lloc d'aquelles eleccions.