L'experiència per a uns o el cinisme per a altres que té la política francesa és extraordinària. No es respecta res. Ni partits, ni aliances, ni compromisos. Tampoc no compta el passat. Només el poder, de la manera més descarnada. Hi ha una biografia de l'expresident François Mitterrand escrita per l'exdirector de Le Figaro Fratiz-Olivier Giesbert titulada Mitterrand, el president que ens endinsa en la política en estat pur. El llibre, recomanable per a polítics principiants i periodistes desinformats, explica com Mitterand va transformar la derrota dels postulats esquerrans amb què va arribar a l'Elisi el 1981 en un cant a la socialdemocràcia més liberal. Així, tot el seu èxit va estar en el seu fracàs i el seu revés amb les nacionalitzacions a les quals donaven suport els sindicats i els comunistes va desaparèixer en un tres i no res per apropar-se a l'empresari d'èxit de l'època, Bernard Tapie.

No és gens estrany que el nou president francès, Emmanuel Macron digui voler assemblar-se a De Gaulle i a Mitterrand i passi per alt altres presidències, inclosa l'última, de la qual va ser ministre d'Economia amb François Hollande. Macron és molt lluny d'assemblar-se a aquells dos monstres de l'estratègia política encara que apunta maneres. La primera mostra la va donar amb la seva victòria fa dues setmanes a les presidencials surfejant sobre el seu passat a prop d'Hollande i imposant-se a tot un glossari de veterans de la política. El segon moviment va anar prenent distància de Manuel Valls que va trencar el carnet socialista i va voler abraçar el macronisme com una garantia per mantenir-se en la política. El president electe va desdenyar la proposta del fins fa uns mesos primer ministre per no quedar contaminat del passat i ser vist com una refundació del PS.

Aquest dilluns ha fet el seu tercer moviment. Ha escollit com a nou primer ministre el conservador Édouard Philippe, alcalde de Le Havre i diputat d'Els Republicans, el partit de Sarkozy, Fillon i Juppé. Philippe ha acceptat, oblidant de cop els dards que va dirigir a Macron en campanya, a qui va titllar d'immadur i ensuperbit. El poder és això: mirar de guanyar a qualsevol preu. Trencat el Partit Socialista, Macron s'apresta a esquerdar la dreta i que sorgeixi de tot plegat un nou moviment capaç de governar França els propers anys. El programa no es coneix (o es coneix poc) però no és el que més compta. I després hi ha qui diu que un debat com el viscut aquest dilluns entre Pedro Sánchez, Susana Díaz i Patxi López ha deixat ferides difícils de tancar. Serà perquè estan a l'oposició. No per una altra cosa.